Junts per Catalunya ha registrat esmenes a la totalitat a totes les lleis (25) que el PSOE, Sumar i el govern espanyol tenen registrades al Congrés dels Diputats i farà el mateix amb les 9 lleis que han passat pel Consell de Ministres i que han d’iniciar la seva tramitació. Esquerra Republicana ha retirat la proposta de reforma de tres lleis al Congrés perquè Catalunya recapti l'IRPF per facilitar les negociacions de la reforma del finançament. L’actual president espanyol, Pedro Sánchez, ha demostrat que és capaç d’establir acords que semblaven inimaginables per mantenir la majoria parlamentària que li ha de permetre continuar al capdavant de l’executiu. Més per necessitat que per convicció, és clar. L’exemple paradigmàtic és la llei d’amnistia, que el conjunt dels poders de l’Estat ho han considerat un crim de lesa pàtria i faran tot el possible per neutralitzar-la.
Els grups catalans tenien la correlació de forces més favorable i l’interlocutor idoni (Pedro Sánchez) per sumar forces i aconseguir no pas la independència però sí un salt qualitatiu en l’autogovern i el respecte a la identitat, però han preferit afeblir-se mútuament
En aquestes circumstàncies, els dos grups catalans que estan igualment compromesos a guanyar espais de poder i de sobirania per a Catalunya, i no ho poden fer de cap més manera que arribant a acords amb el govern espanyol, es troben en la situació i amb l’interlocutor idoni no per aconseguir la independència, però sí per fer un salt qualitatiu en l’autogovern i en el respecte als signes d’identitat, principalment la llengua pròpia. Pedro Sánchez no s’hi juga la legislatura, sinó quelcom més. Els seus adversaris ja proclamen que no pararan fins a engarjolar-lo, i el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, ha deixat clar aquesta setmana que per a Sánchez no hi haurà indult ni amnistia com sí que hi va haver per als colpistes del 23-F i per als condemnats pels crims del GAL, Rafael Vera i José Barrionuevo.
En comptes d’aprofitar l’avinentesa, JxCat ha optat per desactivar-se com a força parlamentària —s’ha abstingut aquesta setmana en l’assumpte de les nuclears que afecta sobretot a Catalunya— i ERC s’ha plegat a fer marxa enrere en la seva principal reivindicació del finançament de Catalunya per fer-li la vida més fàcil i agradable al president Sánchez i a la ministra d’Hisenda i candidata del PSOE a les eleccions andaluses, María Jesús Montero.
També Junts, però sobretot Esquerra Republicana, han trencat la mínima complicitat catalanista que ha marcat les relacions polítiques de les forces democràtiques catalanes des del segle passat...
JXCat i ERC no només sumen esforços sinó que procuren afeblir-se mútuament. Es diuen independentistes, és a dir, que cerquen el mateix objectiu polític, un objectiu que requereix majories de suport, però aquestes dues minories es relacionen com adversaris entregats prioritàriament a una mútua disputa ridícula. Això suposa el trencament de la mínima complicitat catalanista que ha marcat les relacions polítiques de les forces democràtiques catalanes des del segle passat...
Tal com va començar la legislatura espanyola, semblava que els grups catalans tenien totes les de guanyar, però tot apunta que, al cap i a la fi, ho hauran perdut tot, fins i tot la pròpia identitat. Ara mateix resulta difícil saber què és, què representa i quin projecte té JxCat, més enllà de tenir com a líder el president que, sent legítim, fou destituït. Esquerra Republicana tampoc deixa clar què vol ser, havent substituït el discurs independentista català per la reivindicació dels valors tradicionals dels republicans espanyols, que amb indiscutible brillantor i notorietat mediàtica exerceix molt oportunament el diputat Rufián.
ERC ha renunciat al fet que Catalunya recapti l’IRPF perquè el PSOE li ho ha demanat, no per no perjudicar la candidata socialista a la Junta d’Andalusia o per l’oposició de la resta de barons regionals, sinó perquè són els inspectors d’Hisenda, un poder fàctic de l’Estat, els que ja han deixat clar que no estaven disposats a acceptar-ho i ja van anunciar la seva disposició a una batalla tant o més aferrissada que la que va desfermar la llei d’amnistia.
Així que no hi haurà concert econòmic, ni finançament singular, ni recaptació d’impostos, ni res que s'hi assembli. Tornarem a lluitar i tornarem a sofrir per aconseguir un nou sistema de finançament autonòmic que tornarà a ser el millor de la història, però que tampoc, aquest cop, respectarà el principi d’ordinalitat que reivindicava fa trenta anys Convergència i Unió i fa vint el conseller socialista Antoni Castells a les ordres del president Montilla.
Això sí, el govern espanyol tornarà a posar-se sobre la taula, com ha passat sempre, la quantitat de milions que Catalunya perdria si no s'aprova el nou sistema, que tindrà el suport entusiasta del Govern de Catalunya que presideix Salvador Illa, de patronals i sindicats i dels mitjans de l’establishment... amb la vella teoria que és millor això que res. Ja veurem què fa ERC, si és capaç d’empassar-se el gripau o acompanya Junts per Catalunya en la seva situació de fora de joc i sense tocar pilota.
Hi ha però motius per a l’optimisme. L’advocat general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha avalat la llei d’amnistia, un primer indici perquè també ho faci el mateix Tribunal i lliuri la justificació al Tribunal Constitucional espanyol per ordenar l’aplicació de l’amnistia als tribunals espanyols que s’han resistit. Tot està per fer i tot està per veure, però, si finalment Puigdemont i Junqueras recuperen la seva llibertat, és de suposar que se n'aniran a casa a descansar, que és el que els convé a ells i al país, precisament perquè el país torni a començar de zero.
El país no espera ni desespera, fa la seva i, en comptes de deprimir-se i llepar-se les ferides pels desastres recents, d'una banda, procura desconnectar i, de l'altra, aprofitar el temps en assumptes més interessants i divertits que la política. Sense anar més lluny, aquest cap de setmana teníem, entre d’altres, la Fira de l’Oli i la Mediterrània a Santa Bàrbara (Montsià); el Birramunt, fira de la cervesa artesana, a Arenys de Munt; la Fira de l’Oli nou DOP Siurana a Reus; la Fira del Pa i de la Xocolata a Sant Gregori (Gironès); la Diada de la Fira de Salàs de Pallars; el Mercat del Trumfo i la Sal a Odèn (Solsonès); la Festa Major del Clot, les Festes de Sant Martí a Maçanet de Cabrenys, a Teià i molts altres pobles. Val la pena aprofitar-ho perquè ja diu la dita que si l’estiuet de Sant Martí és molt calent, l’hivern serà potent, també a la política.