La mort recent de l’actriu Verónica Echegui ha despertat un record col·lectiu inesperat: el de Yo soy la Juani, la pel·lícula de Bigas Luna, en què Echegui encarnava una noia de barri, d’origen humil i amb aspiracions de futur. La Juani va esdevenir un símbol d’una generació que buscava el seu lloc en una societat canviant, una metàfora del que molts fills i nets de la immigració havien viscut a Catalunya. I és que, si alguna cosa ha caracteritzat aquest país en el darrer segle, ha estat la seva capacitat (sovint més discreta que reconeguda) d’integrar onades migratòries successives i diverses, sense disposar de les millors eines per fer-ho excepte una paciència santa i unes ganes immenses de fer les coses bé. I algun miracle, tot sigui dit.

No parlem només de la immigració massiva dels anys 50 i 60, la dels treballadors vinguts d’Andalusia, Múrcia o Extremadura que van construir barris sencers al voltant de Barcelona i a moltes altres ciutats. Parlem també de la immigració dels anys 10 i 20, la que buscava Lerroux a cops d’entrepà per tal de prendre-la al Noi del Sucre, i que ja va canviar profundament el rostre industrial i social de Catalunya. En ambdós casos, el repte va ser majúscul: crear una sola comunitat, cohesionada, capaç de compartir llengua, cultura i projecte col·lectiu.

Durant dècades, aquest model poc o molt va funcionar. La integració no volia dir renúncia ni assimilació forçada, sinó fusió. Valgui un gest tan insòlit com el de Jordi Pujol recitant de dalt a baix la cançó “Jennifer” d'Els Catarres: no era una frivolitat, era una declaració d’intencions. Pujol estava convençut que la cultura catalana, per continuar viva, havia de ser permeable, capaç d’absorbir, de transformar-se i de fer que tothom se la sentís seva. Candel, Justo Molinero, etcètera. Només així seria possible parlar de la “Catalunya dels 6 milions”, aquell país on la diversitat no només no era un problema, sinó la base d’un futur compartit.

La simple pretensió de poder votar el futur polític de Catalunya (o d’obtenir bonament l’Estatut que havíem votat) va encendre una reacció que va donar ales a Ciutadans, i amb ells, al relat d’un conflicte identitari i lingüístic que fins aleshores no havia estat explícit. Es va esquerdar (es van carregar, millor dit) el consens que havia fet possible que fills i nets de la immigració se sentissin plenament convidats a la catalanitat, perquè van cometre el pecat mortal (i la falsedat imperdonable) d’associar independència a trencament social. Amb la col·laboració inexcusable del PSC-PSOE, tot sigui dit també. El xantatge emocional era ben visible: van marcar (ells, no nosaltres) el límit de la “convivència” i estaven disposats a “muntar-nos un Ulster”. Tenim memòria.

I tot i així, la primera conclusió és òbvia: si el fràgil model d’integració continués essent viable, i si l’economia ho permetés amb salaris dignes, la “Catalunya dels 10 milions” seria fins i tot recomanable. Més val comptar amb 10 milions de ciutadans que puguin ser independentistes (o no, però amb el sentiment de pertinença clar) que no pas quedar-se en 6 o 8 milions, oi? És a dir, un exèrcit social de 10 milions, amb possibilitats de prosperar, és millor que un de més petit i escèptic. Ara bé: perquè això sigui factible, caldria que aquesta nova onada migratòria, més global i més diversa, trobés mecanismes d’integració similars als del passat i pogués créixer, com tothom, en condicions dignes.

Encara que ens incomodi, si la integració no es produeix, si es trenca l’eina que als anys 70-80-90 va fer possible una comunitat compartida, és legítim que algú plantegi la necessitat de frenar i reconsiderar

D’aquí plora la criatura: malauradament, tot apunta que això no està passant. I aquest fet genera alarma, tant entre els independentistes com entre aquells que no ho són. Uns temen perdre la base social imprescindible per continuar construint país; els altres, que la cohesió social i cultural quedi en entredit. D’aquí s’entén el creixement de formacions polítiques que proposen solucions radicals: aturar la immigració, aixecar murs, defensar una identitat proteccionista i tancada. Hi ha una lògica, en tot això. Encara que ens incomodi, si la integració no es produeix, si es trenca l’eina que als anys 70-80-90 va fer possible una comunitat compartida, és legítim que algú plantegi la necessitat de frenar i reconsiderar. No es pot menystenir aquesta por: és real, i s’arrela en la percepció que l’escola, els barris i fins i tot la llengua ja no garanteixen el mateix paper d’engranatge social que tenien abans. Tots els partits, sobretot els independentistes o nacionalistes, haurien d’estar-hi ben alerta.

Tot i així, i malgrat comprendre aquestes raons, la meva preferència (sobre el paper) és clara: més val ser vuit, deu o vint milions de catalans integrats i pròspers, que no pas uns quants milions menys on ningú no té clar què és ni on pertany (ni, de vegades, per què treballa). L’objectiu hauria de ser que ningú quedés fora del projecte comú, que la catalanitat fos un paraigua prou ampli perquè tothom pogués sentir-s’hi a casa. Més que sentir-se de l’altra casa, s’entén.

Per a això caldria recuperar eines, competències i voluntats. No només polítiques, sinó també culturals, econòmiques i socials. Si aconseguíssim dotar-nos d’aquestes eines, tornaríem a ser imparables: un país més gran, més divers, més plural i complex, però unit per una mateixa consciència col·lectiva. I ho hauríem aconseguit sense haver de dir “no” a ningú. Perquè això és el que tots desitjaríem..., oi?