“Una campanya electoral és una guerra: una lluita a mort política amb un sol guanyador”. Aquesta frase, escrita per Philip Gould (Baron Gould of Brookwood), estrateg polític britànic i figura clau en la modernització del Partit Laborista (New Labour), el qual va treballar estretament amb el nord-americà James Carville a les campanyes de Bill Clinton i Tony Blair, va popularitzar a l'època la visió que les campanyes electorals modernes no són simples debats, sinó batalles estratègiques dissenyades per anihilar políticament l'oponent. Des del principi de la campanya electoral per a la presidència del Futbol Club Barcelona, que es votarà diumenge que ve, es va dir que seria la més bruta de l'era moderna i del Barça des que ha començat el segle. A falta d'una necessitat imperiosa pel canvi a l'entitat —s'està construint el nou estadi, hi ha un entrenador guanyador i una jove plantilla cridada a grans èxits—, l'aspirant al càrrec ha optat per judicialitzar la campanya i manipular ídols caiguts com Xavi Hernández, una de les icones de l'entitat a qui tots els barcelonistes hem aplaudit, tant en el terreny de joc com ens hem desesperat per la seva pèssima gestió de la banqueta. Són uns anys als quals no ens agradaria tornar, ja que l'equip, sincerament, no jugava a res.

Laporta ha abordat així aquest dilluns el primer debat de la campanya amb un desnonat Víctor Font mirant de ser reanimat amb la respiració assistida de Xavi, desenterrant la marxa de Messi i culpant Laporta del no retorn de l'astre argentí. Xavi ha arribat a afirmar que l'operació comptava amb la validació de LaLiga mentre el club negociava les condicions del contracte amb Jorge Messi, pare i representant del jugador, i que si no havia quallat era perquè Laporta havia fet marxa enrere quan l'acord estava molt avançat. Poc ha durat la veritat de l'exentrenador blaugrana, ja que el president de LaLiga, Javier Tebas, ha estat taxatiu assegurant que no era veritat i que LaLiga no havia autoritzat absolutament res ni en tenia el vistiplau. No ha estat l'únic que ha desmentit Xavi —l'empresari Jaume Roures, expresident de Mediapro i persona coneixedora, perquè produïa els partits per a LaLiga—, però sí el càrrec de més autoritat, ja que Tebas, com a president de LaLiga, era el que havia de validar el suposat contracte que mai va existir.

Quan la deslleialtat s'uneix al ressentiment, la veritat acaba quedant sempre en un segon pla

Aquestes últimes hores ha circulat una entrevista de Xavi Hernández, que ha signat per la candidatura de Font, del passat 7 de març de 2024, en què el terrassenc diu el següent: “Per a mi, és el millor president [Laporta] de la història del club. Està molt capacitat i si algú pot treure el club d'aquesta situació, és ell”. Com es passa d'aquest elogi a declarar dos anys després que no mana al club i a torpedinar la seva candidatura a la reelecció? La clau és, sens dubte, en el seu cessament com a entrenador del club el 24 de maig de 2024, i tampoc ajuda que cap gran club hagi provat d'aconseguir els seus serveis de manera seriosa i formal. No hi ha res que suporti menys que la ingratitud, deia George Washington, el primer president dels Estats Units, a finals del segle XVIII. I és que, quan la deslleialtat s'uneix al ressentiment, la veritat acaba quedant sempre en un segon pla. D'aquí a poques hores ningú no recordarà el míssil fallit de Xavi, ja que només era un peó d'algú més important en l'emboscada del primer debat.

Esperem que el primer damnificat d'aquesta campanya tan bruta no sigui el mateix Barcelona, que aquest dimarts juga un partit important a St. James's Park, l'estadi del Newcastle United, a l'anada dels vuitens de final de la Champions. El sempre implacable i sincer entrenador del Barça, Hansi Flick, durant les hores prèvies a aquest match, es preguntava a la conferència de premsa del dia previ al partit el perquè d'una entrevista així en el que considera una de les setmanes més importants de la temporada. Més enllà que l'entrenador germànic poc més pot fer per exhibir el seu suport a Laporta i deixar clara la seva satisfacció treballant amb Deco i Bojan, amb els quals comparteix el mateix criteri a l'hora de fer créixer l'equip. Potser, fins i tot, recordi aquelles paraules del seu paisà Otto von Bismarck, que deia que una campanya electoral és una guerra i que mai no es menteix tant com abans de les eleccions, durant la guerra i després de la cacera. Per sort, només falten cinc dies per a les eleccions.