El bombardeig enganxa i, alhora, impedeix alimentar una manera de pensar reposada, una mirada subjectiva i un ull crític que pugui qüestionar-lo, en cas que l’algoritme s’erri i no proveeixi l’experiència digital personalitzada que se suposa que ha de proveir. El cap perd el costum de processar idees complexes i fer-les jugar, de mastegar informació i pensar-hi per sobre, i es rendeix al ritme dopamínic frenètic que el gronxa. D’alguna manera, el subjecte es va buidant a favor d’un contingut que mai no el pot omplir.
Acostumar el cap a les consignes breus —i superficials, en la majoria dels casos— ens inhabilita per a comprendre i imaginar grans històries, però també ens incapacita per a pensar sobre nosaltres mateixos i la pròpia història amb una perspectiva més vasta que la del present immediat. La manca d’espai per a l’autoconsciència, la manca d’eines per a explicar-se a un mateix, és una font de malestar que costa d’ignorar. És una dinàmica paradoxal perquè, en realitat, d’una manera o altra, les xarxes són un mirall autoreferencial. Però són un mirall autoreferencial opac, perquè més que endinsar-nos en el nostre món interior per descabdellar qui som per a nosaltres mateixos —un exercici que, per exemple, els llibres permeten fer—, només ens menen a pensar qui volem ser per als altres.
La pregària brinda un espai de reflexió sobre tots els àmbits de la vida i del subjecte, que retorna al repòs que la hiperconnexió furta
Hi ha gent a la cinquantena, i a la seixantena, i a la setantena amb una ineptitud real per entendre que alguns joves cerquin respostes en la fe. De fet, alguns d’ells encara repeteixen compulsivament que les esglésies són buides, incrèduls d’una tendència a l’alça que molts hem constatat. Com he escrit manta vegada en aquest racó d’internet que cultivo, els factors històrics i socials que expliquen l’allunyament d’aquestes generacions de la religiositat hi són. Ni el món on van néixer ni el context en què van créixer, però, són els mateixos. Avui, aquest allunyament de la religiositat, aquesta esmena a la totalitat a tot el que faci tuf de diví, també els impossibilita de llegir els canvis en el context, perquè els inhabilita per a interpretar els símptomes que els canvis en qüestió tenen en les generacions que només coneixen aquest, de món. I que han hagut de trobar-hi un lloc, una manera de fer-se’l seu, buscant entre les coses que les generacions anteriors els havien dit que eren obsoletes.
L’absència d’un centre des d’on mirar-se la vida i el món fa sentir perdut. La incomprensió d’aquesta desorientació fa sentir sol. En aquest context, en primer lloc, la fe ofereix una comunitat. I no és una comunitat qualsevol: és gent que, com tu, té una set interior que de vegades també té dificultats per anomenar. En segon lloc, fa partícip d’una tradició i tripula del desarrelament a la soca robusta. En tercer lloc, ofereix una gran història: The greatest drama ever staged, que escrivia l’anglicana Dorothy Sayers referint-se al Credo del cristianisme. I no és una història eixorca: és una història sobre la humanitat mateixa i, per tant, fèrtil per pensar en la pròpia humanitat, en la pròpia vida, en un “jo” que sempre és únic, però que sempre és fill de Déu. En quart lloc, la pregària brinda un espai de reflexió sobre tots els àmbits de la vida i del subjecte, que retorna al repòs que la hiperconnexió furta, com a mínim durant una estona. En cinquè lloc, posar la mirada al Cel ofereix la mena de perspectiva que duu a obrir-se als altres. En sisè lloc, a la vida interior un ja no hi és sol amb ell mateix: de tant en tant, la consciència de la presència de Déu fa de bàlsam per a la solitud en el dolor. Perquè Déu no és una medicina, però cura; l’Evangeli no és un oracle, però respon; i la comunitat no és un búnquer, però refugia. El contrast de l’embrutiment espiritual d’hores de pantalla amb la claredat d’estar en contacte amb el sagrat fa pensar que les conversions beuen, també, d’un desig de tornar a un mateix.