A la taula rodona amb què la setmana passada va concloure el Festival i Fòrum pels Drets Humans de Ginebra, l'exconsellera federal Micheline Calmy-Rey va donar explicacions sobre la dura posició de la UE respecte a Catalunya i sobre les pors que desperta la secessió a molts dels estats membre. L'endemà vaig tenir l'oportunitat de conversar amb qui havia estat escollit president del Govern de la Generalitat de Catalunya, que va marxar d'Espanya després de proclamar la independència a finals d'octubre. Puigdemont considera que el que té un paper més important és la por dels governs davant els moviments socials. Certament, el moviment social intern de Catalunya és el més gran, el més ben interconnectat i el més ben organitzat des dels anys setanta. La generalització d'aquesta mena de moviments sobrepassaria el que es va esdevenir l'any 1968. Mentrestant, Puigdemont ha estat detingut a Alemanya, un país que el podria lliurar a Espanya.

Amb la crisi del deute grec la Unió Europea ha mostrat fins a quin punt és capaç d'arribar per eliminar un moviment social perillós. De la mateixa manera que contra el partit del govern grec, Syriza, la UE també fa servir mitjans de pressió econòmics contra el moviment català. Així, després de la declaració d'independència, va amenaçar d'impedir que el Banc Central Europeu comprés bons de les empreses o bancs catalans. Com a conseqüència, una sèrie de grans bancs van traslladar la seu social i fiscal a Madrid.

Dret natural i desobediència civil

Si la por d'alguns estats cap a l'autonomia i els desitjos d'independència fossin el motiu fonamental per a una política anticatalanista i proespanyola, el Regne Unit i Bèlgica haurien de ser, pel fet de tenir regions separatistes a dins, els que s'haurien de mostrar més particularment anticatalanistes. No obstant això, passa just al contrari. Al Regne Unit, no només els mitjans d'esquerres i liberals són més crítics respecte a Espanya que la pràctica totalitat dels mitjans del continent europeu, sinó també els mitjans conservadors. Després de la violència policial contra manifestants a principis d'octubre, el diari The Economist va publicar un article editorial en què es podia llegir: "La violència contra una massa de ciutadans pacífics no pot donar resultats en una democràcia occidental. La lluita entre el dret natural i el dret formal la guanyarà sempre el dret natural. Les constitucions existeixen per servir els ciutadans, i no al revés". Seguidament, aquest diari econòmic va comparar el dret d'Escòcia a votar sobre la seva independència i el fet que Espanya denegui el mateix dret.

L'argumentació d'aquest diari conservador mostra una diferència fonamental entre la política cultural britànica i, en particular, l'alemanya. A la tradició anglosaxona, la societat civil i els ciutadans (citizens) són els principals subjectes de la democràcia. A la tradició alemanya, aquesta funció rau en l'estat. El dret natural i la desobediència civil tenen un valor molt més gran en la cultura atlàntica que, per exemple, a Alemanya, un país en què s'atorga un valor absolut al dret formal. Això es fa palès en la posició dels partits polítics respecte de Catalunya: mentre que els laboristes, els liberal-demòcrates i els Verds s'han distanciat d'Espanya —a més del Partit Nacional Escocès—, a Alemanya i França els partits conservadors, els socialdemòcrates i fins i tot els Verds li donen suport.

Dues grans preguntes

Un altre factor que influeix en la presa de posició dels estats europeus és l'oposició entre unitarisme i federalisme. Si bé a França hi ha una certa afinitat cultural amb el Regne Unit respecte al dret natural i la desobediència civil —gràcies a la seva història de barricades i partisans—, en l'organitzatiu França és molt centralista. La idea que Madrid i Barcelona puguin esdevenir les capitals de dues nacions diferents, confederades com a màxim, resulta totalment estranya als republicans gals.

El procés d'extradició planteja dues preguntes fonamentals a Alemanya i tota la Unió Europea. En primer lloc: es valorarà i apreciarà en Puigdemont l'absència de violència que el moviment independentista ha desenvolupat com un art propi? ¿La desobediència civil ha ser considerada realment com una forma de colpisme o terrorisme, tal com les autoritats espanyoles pretenen fer veure amb el concepte de rebel·lió?

En segon lloc: quins són els drets personals de Puigdemont com a ciutadà de la Unió Europea? En tot cas, el Tractat de Lisboa (2007) va declarar que els Drets i les Llibertats Fonamentals tenen validesa immediata per als ciutadans de la UE. Què és més important: el ciutadà o l'estat?

A la conclusió del Fòrum de Ginebra per als Drets Humans, Micheline Calmy-Rey va advertir que amb Puigdemont i Catalunya Europa s'hi juga molt. És un greu perill que sigui precisament un estat com Alemanya, impregnat de la idea d'autoritat de l'estat, el que hagi de decidir entre llibertat i repressió. Una decisió dels jutges a favor de la democràcia lliure i participativa impulsaria no només una democratització a Catalunya sinó també a Espanya i la Unió Europea.

 

Josef Lang és historiador i va ser membre del Consell Nacional de Suïssa per la coalició Alternativa-Verds de Zug fins al 2011.

[Traducció de l'alemany de Miquel Simarro Grande amb autorització de l'autor]