El referèndum de l'1 d'octubre no només és vigent sinó que és el punt de sortida, no d'arribada, de la present legislatura. Amb poc més de 100 dies al capdavant de la Generalitat, el president Quim Torra ha traçat aquest dimarts al TNC una cosa molt diferent d'un full de ruta però essencial per intuir per on transitarà un curs polític que ha arrencat amb la seva conferència, que té diverses etapes significatives durant aquesta tardor i que acabarà amb el judici i les sentències als membres del Govern, del Parlament i també als líders de l'ANC i Òmnium per part del Tribunal Suprem.

Torra va posar a sobre de la taula tots els fantasmes que avui dia més preocupen la política espanyola i que es resumeixen en un: el 155 no els ha servit per fulminar l'independentisme. Tan sols uns mesos després de forçar cap a l'exili una part del Govern, començant pel seu president, i empresonar a altres tants consellers, els conceptes "independència", "república", "rebuig de la monarquia"... continuen conformant el discurs d'un president de la Generalitat, amb unes formes potser més suaus però amb la mateixa bel·ligerància cap a l'Estat espanyol que el seu predecessor.

En aquest aspecte, la conferència del TNC també va ser un acte de reafirmació del camí fet fins ara i que es va plasmar clarament en moments com "llibertat o llibertat", "no acceptaré les sentències" i "no tinguem por de ser lliures" i en la disposició al diàleg i la negociació amb Madrid amb un únic obstacle: no acceptarà menys d'un referèndum acordat.

I les seves paraules finals, que acaben sent el seu compromís públic al qual caldrà acudir en el futur: "Tinc el deure de fer realitat l'1-O".

Aquesta va ser a grans traços la intervenció de Torra. Però com sempre succeeix, aquesta mena de discursos es fan grans o petits amb el pas de les hores. És probable que la reacció exagerada de la classe política espanyola i els mitjans de comunicació amb edicions de paper facin més radical un missatge que s'hauria de llegir amb calma per fer-se'n una idea exacta. Però això és demanar gairebé un impossible.