Demà, diumenge 26 d’abril, el president Jordi Pujol farà un llarg viatge en cotxe des de Barcelona fins a Madrid. Dormirà a la capital de l’Estat perquè l’endemà, dilluns 27 d’abril, haurà de comparèixer a l’Audiència Nacional per tal que pugui prestar declaració. Abans, però, serà examinat per un metge forense que determinarà si, efectivament, pot fer-ho. No és pas el primer informe mèdic forense que s’emet sobre la salut de qui va ser president de la Generalitat de Catalunya durant 23 anys seguits. Ja se n’han fet uns quants i tots han determinat que la seva salut és tan precària que no pot prestar declaració. Alguns d’aquests informes fins i tot han estat fets per metges forenses designats per la mateixa Audiència Nacional: dos d’escrits per dos metges forenses de Barcelona i un altre, oral, fet per un metge forense de Madrid el primer dia del judici. Tots coincideixen, a grans trets, a afirmar que Pujol pateix un deteriorament cognitiu moderat i no té capacitat processal per a defensar-se. Cap sorpresa, si tenim en compte que el pròxim 9 de juny farà els 96 anys. La tria de la data concreta de la seva compareixença, el 27 d’abril, ha passat inadvertida a molta gent, però té un gran simbolisme, atès que és el dia de Mare de Déu de Montserrat, tal com em va fer notar la periodista Mercè Raga. No és aquesta, per tant, una data menor.

La relació del president amb Montserrat és tan intensa, tan íntima, que no es pot adjectivar fàcilment. Els seus pares l’hi van portar quan només tenia 6 anys, just el 1936. Des de llavors, va quedar establert per sempre un vincle de ferro entre el monestir i Jordi Pujol, fins al punt que crec que la seva vida no es pot entendre en tota la seva dimensió sense la presència constant de l’abadia i de la muntanya que l’acull. El fil d’aquesta relació ha puntejat la seva vida personal i política, sense distincions, de vegades de manera barrejada. Per exemple, va ser allà on es va casar amb Marta Ferrusola, el juny del 1956, quan els elements públics de catalanitat es podien comptar amb els dits d’una mà. Més tard, va ser allà mateix on l’any 1974 es va fundar Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Quan era a l’oposició democràtica, i també quan ja era president, van ser incomptables les vegades que Jordi Pujol va pujar a Montserrat. Molts d’aquests cops s’hi desplaçava les nits del 26 d’abril, quan es du a terme la vetlla de la festivitat de la patrona de Catalunya. Enguany, doncs, no hi podrà ser, perquè serà a Madrid fent una altra vetlla: la de la seva compareixença a l’Audiència Nacional. No tinc cap dubte que, en aquelles hores fosques que vindran, al cor de la metròpoli lumínica i sorollosa que tot ho xucla, ben lluny de la muntanya solitària i silenciosa de Montserrat, el president dedicarà uns minuts a encomanar-se a la Moreneta.

L’objectiu de la compareixença de Jordi Pujol a Madrid no és altre que l’escarni i la humiliació

Hom pot pensar que la tria de la data és casual. Dubto molt que sigui així. Fer servir el calendari, real i simbòlic, com a arma política és la cosa més normal del món. És la millor manera d’erosionar la moral de l’adversari, de donar un nou sentit a una data concreta, d’humiliar algú en allò que més el pot ferir, perquè no hi ha res més poderós que el simbolisme. Cal recordar, en aquest sentit, que les tropes franquistes van ocupar la ciutat de Barcelona el 26 de gener del 1939, una data gravada en la memòria dels catalans amb lletres de foc, perquè el 26 de gener del 1641 les forces catalanes i franceses van derrotar l’exèrcit castellà a les faldes de Montjuïc. Per això, el 26 de gener és, avui i sempre, el Dia del Soldat Català. Els franquistes n’eren ben conscients, tal com ho van deixar escrit, i per això van decidir ocupar la capital de Catalunya precisament aquell dia, quan ho podien haver fet, per raons estrictament militars, uns dies abans o després. Van decidir revenjar-se d’aquella derrota amb la seva entrada triomfal a Barcelona.

L’objectiu de la compareixença de Jordi Pujol a Madrid, doncs, no és altre que l’escarni i la humiliació. Si el metge forense és imparcial i professional, farà el mateix informe que la resta d’especialistes que ja s’han pronunciat sobre la qüestió: el president no pot declarar. És possible que aquest sigui el criteri i el vell líder nacionalista entomi el camí de tornada a Barcelona. Serà un alleugeriment personal, sens dubte, però no serà una victòria. Perquè ja tindran allò que volen: la fotografia del president a l’Audiència Nacional en qualitat d’acusat, encara que aquesta acusació no vagi enlloc. Perquè durant el judici hem vist com la seva participació en els possibles delictes és més aviat escassa, per no dir nul·la. L’acusació en contra seva fa aigües cada setmana que passa i això ho veu tothom. Veuen amb impotència com el peix gros se’ls escapa de les mans, just quan ja el veien condemnat en la seva imaginació. En els seus somnis, Pujol és arrossegat pels carrers i avingudes de Madrid fins a la presó, talment com Cèsar victoriós va passejar Vercingètorix, cap dels gals, per les vies de Roma abans de recloure’l a la presó Mamertina. Aquest somni se’ls desfà com l’albada esquinça la nit, però encara s’hi aferren. Per això, el criden a Madrid; per tenir, com a consol, la seva humiliació pública, encara que sigui efímera.