Tots els líders del món saben que si un moviment polític es percep a si mateix només com una víctima és impossible que guanyi. És per aquest motiu que fins i tot els moviments més febles de la història han tingut líders que miraven de canviar-los la psicologia per fer-los més forts. Està de moda dir-ne empoderament, però és més vell que l’anar a peu. 

Un moviment que es passa el dia recordant-se que és una víctima està destinat al fracàs perquè s’està dient a ell mateix que no té prou força per ser lliure. Això que dic és una obvietat que sabem tots fins i tot individualment: hi ha un moment que has de deixar de lamentar-te i començar a creure en les teves possibilitats per alçar-te i anar a provar sort al món. 

Viure constantment en el xoc emocional és caure en una espiral descendent de la qual costa molt sortir. Hi ha un moment, tant individualment com col·lectivament, que el xoc emocional acaba tornant-se la teva identitat, i aleshores has begut oli. Tots tenim amics als quals hem mirat de rescatar d’aquest pou, i si no hem fet allò de les pel·lícules americanes de fotre una bona bufetada a la cara és perquè els mediterranis tenim altres tècniques, no per manca de ganes. 

L’extrem contrari és també un problema —ja que estem recordant obvietats—. La total carència d’empatia vers el patiment dels altres és tan nociva com ho és recrear-s’hi. També és destructiu negar-se a reconèixer que t’han ferit i sents dolor. O que tens al davant una força que t’agredeix perquè et necessita controlable. Tot això és necessari per no tornar-se un psicòpata o viure en la negació paralitzant. Una bona plorada a temps et salva de tu mateix. Però hi ha un moment que t’has d’eixugar els mocs amb la màniga i posar un límit al dolor. Fins i tot essent una mica desagradable, fotent un cop de puny sobre la taula, si cal.

Si el moviment independentista se centra en els presos i els exiliats, en el sentit de posar en el centre el fet d’haver estat agredits, està condemnat al fracàs polític

És perquè tots sabem això, és perquè aquesta mena de reflexions són moneda de canvi de les nostres vides o de les dels nostres amics, que és impossible que els nostres polítics no sàpiguen que el que estan fent amb la repressió, la manera com gestionen l’existència de presos i exiliats, és perniciosa individualment i com a moviment polític. Al començament, quan el xoc era immediat i fins a cert punt es podia dir que era inesperat, és normal abandonar-se a l’emoció, ser indulgent amb el context. Però el veritable lideratge polític és resistir el context, no pas abandonar-s’hi. Sobretot quan saps que el material és tan sensible: gent a la presó, gent a l’exili. 

Si el moviment independentista se centra en els presos i els exiliats, en el sentit de posar en el centre el fet d’haver estat agredits, de patir un tracte injust, de ser el centre d’un dolor moralment insuportable, està condemnat al fracàs polític, per molta raó que tingui —o justament perquè n’hi ha prou amb tenir raó—. Això ho sap tothom, tots els nostres polítics, i tots nosaltres. Però la impossibilitat de sortir d’aquest pou ens ofega, i ens fa por de ser el primer a dir-ho, perquè no volem semblar els psicòpates de l’altre extrem. 

El xoc emocional és molt útil políticament. Tots els moments de xoc tornen la gent més vulnerable i això fa possible emprendre accions polítiques sense haver-les de justificar gaire. És una temptació molt forta atiar el xoc, com més emocional millor, quan has de navegar un context polític difícil, o has de prendre decisions complicades de justificar públicament. Això és cert a Catalunya i a qualsevol racó de món.

Igualment, és perfectament comprensible que el centre del dolor —els presos i els exiliats— es converteixi en un tabú. Que qualsevol referència a aquestes persones que no sigui un suport explícit i tancat sigui vist com una manca de respecte, en el sentit que afecta el cor de la nostra vulnerabilitat i ens desestabilitza. Tractar els presos com persones que prenen decisions encertades i equivocades, com totes les persones i com tots els polítics, posa en qüestió el relat que ens ajuda a superar el dolor. El relat que fa valdre que la nostra posició és moral, mentre que la injustícia que patim és immoral. Ho he vist mil vegades en converses particulars i en sopars polítics: no es pot esmentar els presos sense que algú pateixi. 

Justament perquè tot això és normal i ho sabem tots, és indecent que s’exploti com s’està explotant. És indecent que els nostres líders polítics, en lloc d’ajudar a resistir la temptació del xoc emocional, en lloc d’ajudar a fer-nos més forts, més resistents a la repressió, més preparats per conquerir la llibertat, prefereixin alimentar tant com és possible tota la simbologia, tot el folklore, tota expressió de dolor, sabent com saben, com sabem tots, que això ens torna emocionalment vulnerables i políticament manipulables. Això ni és honorar ni respectar els presos, ni és liderar vers la llibertat. És emprar els presos per a fins polítics que no es poden justificar amb raons, i per tant cal embolicar-ho amb la boira de les emocions. És sacrificar la llibertat per no haver de donar explicacions. 

La política no pot estar subordinada ni als processos judicials ni al xantatge que l'Estat fa amb els presos

Els presos i els exiliats ho són exactament per aquesta raó. Els estats saben perfectament, com sabem tots, que si un moviment polític es transforma en un moviment que es dedica a protestar perquè té presos, o té repressió, deixa de ser polític i passa a ser folklòric. Va funcionar fins i tot amb l’esquerra abertzale i els presos d’ETA, que ja és dir; ¿com no ha de funcionar amb un moviment que es vanta de ser pacífic i moral? En la mesura que estàs negociant per una injustícia òbvia que has rebut arbitràriament, no estàs negociant amb la realitat per assolir els teus fins polítics. Estàs exigint l’acostament i l’alliberament dels presos, o estàs a jutjats estrangers justificant obvietats, en lloc d’estar treballant per fer fora les forces d’ocupació. 

Hem de fer l'esforç de separar dues coses: per una banda, la solidaritat amb presos, exiliats i famílies, —que és independent de qui està d'acord amb qui, i que ni treu ni dóna raons, simplement perquè és una violació dels drets humans—. Per l'altra, aquesta idea indispensable: la política no pot estar subordinada ni als processos judicials ni al xantatge que l'Estat fa amb els presos, valgui la redundància.

Per als polítics i per a la gent que vota i que busca solucions de bona fe, resistir la temptació del xoc emocional és molt difícil. Per als primers, és renunciar a una eina molt poderosa de control social. Per als segons, renunciar-hi implica enfrontar-se als propis líders, i per tant, quedar-se a la intempèrie moral i política. A més, qualsevol dissidència en aquest camp, porta a ser titllat de psicòpata o de persona amb carències emocionals. El cercle viciós és perfecte i es va accelerant sense poder posar-hi remei. 

La responsabilitat primera és dels polítics que ho alimenten sense cap consideració pel mal que estan fent a la llibertat del país i a la fortalesa psicològica dels votants. Sento un immens fàstic cada cop que ho veig. Però com que tot indica que no deixaran de fer-ho mentre funcioni, la primera feina pendent és evitar que aquesta manera d’explotar la bona voluntat del país acabi degradant els sentiments més nobles fins a convertir-los en gestos sense poder. No hi ha camí més ràpid cap al fracàs polític que aquesta infantilització. Però en tenim prou que cada català defensi el vot davant dels seus representants polítics com va defensar-lo davant de la policia espanyola. En tenim prou d’exigir explicacions i de passar comptes sense manies, ni falsa compassió.

Bernat Dedéu
Opinió Torna Convergència Bernat Dedéu
Agustí Colomines
Opinió Unitat, unitat! Agustí Colomines