El vocabulari que fins ara ha servit per explicar la política catalana ja no serveix. Els mots que expressaven proximitats o distàncies amb el poder de l’Estat, o que miraven d’expressar la lleialtat o la defensa dels interessos dels catalans, avui són buits de contingut i no sabem què volen dir exactament. La paraula catalanisme mateix, que ja fa temps que s’ha anat desgastant, ha acabat significant el contrari del que se suposava que havia de significar. Dic ‘se suposava’ perquè de fet el que està passant no és només que les paraules ja no s’assemblen a les coses que designen, també passa que les polítiques o les actituds que semblaven destinades a protegir uns espais o uns interessos de mica en mica apareixen com a baluards dels interessos oposats. 

Penseu en la Generalitat, que fins fa ben poc era percebuda com el dic d’Espanya, com una mena de contrapoder que ens era propi i ens permetia desplegar una vida institucional, —és a dir, política—, pròpia. I ara a poc a poc es va desvelant la veritat crua: la Generalitat és una institució de l’Estat que serveix per mantenir els catalans controlats, sota un règim sense autonomia que els faci la impressió que els és propi, quan no ho és. Es parla molt de la infantilització de la cultura política catalana, però es diu poc que aquesta infantilització és inseparable del fet que els nostres debats o prioritats mai no tenen un impacte real i contrastable sobre la vida pública o sobre el futur dels nostres fills, tret de coses que estan sempre sota amenaça de desaparició i tendent a la folklorització (com l’escola). 

Aquestes darreres setmanes i mesos, la Generalitat podria haver-se convertit en aquest lloc institucional que ens permetés fer el salt. Però tampoc no ha estat així. Els nostres polítics, els que la comandaven, han argumentat que l’amenaça de violència els ha dut a evitar fer el pas. Aquesta explicació no se l’acaba d’empassar ningú; no totalment, vull dir. Hi ha d’altres consideracions en joc, però fer-les explícites desmuntaria el joc que la política catalana diu voler ser. El fet, però, que l’argument hagi estat l’amenaça de violència és revelador i determinant. 

És revelador perquè fa surar allò reprimit durant les dècades de l’autonomisme: que l’article 8 de la constitució (el que diu que les forces armades tenen l’encàrrec de mantenir la unitat d’Espanya, i que va ser dictat pels generals mateixos), no és un precepte, sinó una descripció de la realitat. Si la unitat d’Espanya és, és per la violència immanent dels qui l’han guardada durant tota la modernitat. 

L’argument de la violència, a banda de revelador, és també determinant perquè ve a dir que en cas d’amenaça, l’única cosa que pot fer la Generalitat per protegir els seus ciutadans és rendir-se, i lliurar-se als que amenacen

L’argument de la violència, a banda de revelador, és també determinant perquè ve a dir que en cas d’amenaça, l’única cosa que pot fer la Generalitat per protegir els seus ciutadans és rendir-se, i lliurar-se als que amenacen. Això segurament ja es veia a venir quan sentíem que el referèndum no es podia fer per no posar en perill els funcionaris. La protecció del funcionariat passava per davant del que el Parlament ha dit manta vegades que són els drets dels catalans. Així, l’existència mateixa de la Generalitat era emprada i concebuda com un dic, no de la marea espanyola, sinó de les aspiracions legítimes dels catalans, siguin les que siguin. A l’Estat, per contrast, li ha estat igual si els funcionaris de la justícia o de les forces d’ordre quedaven malmesos per les actuacions il·legítimes contra el dret d’autodeterminació de Catalunya. Ho pagaran, esclar, perquè això implica donar-los un poder fàctic incremental, però les prioritats són les prioritats. 

Jo, ja ho sabeu, penso que això no és cert. Penso que la política catalana i la Generalitat de Catalunya, en particular el Parlament, poden servir de base per construir un Estat independent o almenys una política més seriosa. Sobretot, penso que poden servir per protegir els catalans de les ordes autoritàries, i que la inhibició que hem vist, lluny de protegir-los, ha donat via lliure a la destrucció de la vida íntima i de les xarxes de solidaritat que les societats amb un mínim de confiança poden establir; per no parlar, esclar, de les agressions feixistes al carrer, o de la confiança amb què els seus representants polítics planegen la destrucció de tota la vida pública catalana. Però aquest és un altre tema, per a un altre article. 

El fet que la Generalitat hagi optat per aquest camí, ha estirat la degradació del vocabulari autonomista cap al vocabulari independentista. Expressions com república —despleguem la República!— ara mateix no signifiquen res; o no signifiquen res més que “mirem de recuperar l’autonomia humiliant i eufemística que ens ha dut fins aquí”. O: “fem les polítiques socials que sabem que no ens deixaran fer si no fan avançar el projecte nacional espanyol, i mantinguem viu el marc de l’agressió a la nostra llibertat”. I digueu-me radical, però diria, amb tota moderació, que això no serveix per a res. 

Les eleccions del 21-D es podien entomar assumint-les com una feblesa de l’Estat, que és el que són, i no com la seva fortalesa 

El problema de fons d’aquest desgast no és lèxic, sinó polític. Per tal que aquest nou vocabulari desgastat tingui alguna possibilitat d’esdevenir moneda de canvi, cal que oblidem l’1-O. O cal, almenys, que el degradem a la insignificança, que és l’única cosa que amb aquestes eleccions podia aconseguir Rajoy. Que no signifiqui res. Rere l’escombrada de l’1-O, però, se n’hi van totes les actituds que poden fer-nos lliures: l’autodeterminació, la unilateralitat social, la resistència, l’acció real i activa, la vocació política, i el pacifisme instrumental. Les eleccions del 21-D es podien entomar assumint-les com una feblesa de l’Estat, que és el que són, i no com la seva fortalesa. Per això aquest no és el referèndum que no ens han deixat fer, al contrari: és l’acceptació per part de l’Estat que una societat que pot muntar un referèndum sota el seu nas, treure 2,3 milions de persones a plantar cara a la policia, és una societat que no es pot governar amb violència sense el seu consentiment gaire més enllà d’uns mesos. Per tant, eleccions. Ara: si acceptes el marc de la repressió com a punt de partida, en lloc del marc de la resistència feta efectiva l’1-O, vol dir que la repressió és, implícitament, consentida. 

El desgast cultural és independent del resultat de les eleccions del 21-D. Si guanya l’espanyolisme, aquest vocabulari nou no servirà per a res més que per permetre’ls mercadejar amb la nostra por. Sobretot ara que hem incentivat l’ús de la violència: acceptant que som responsables d’aquesta violència amb les nostres decisions, en compartim els costos, i per tant, els rebaixem per a qui està disposat a fer-la servir com a amenaça. Sí, rendint-nos hem despertat el feixisme. Si guanya l’independentisme, les accions concretes que cada partit pot mirar de fer tampoc no tenen un horitzó eficaç mentre mantinguem viu el nou marc. Aquest nou marc, per dir-ho així, ha mutat del processisme cap al processalisme: les estratègies processals per treure els polítics i activistes de la presó —o de l’exili—, totalment comprensibles, s’han convertit en estratègies polítiques de tot el país: per això els discursos de campanya són revisats per penalistes. 

 No podem ser presoners del poc marge que tenen els polítics amenaçats, empresonats o exiliats

Si guanya Puigdemont, se’ns diu, tornarà a Catalunya. Molt bé. I aleshores què? El detindran? No? Qualsevol d’aquestes posicions té sentit si és per fer alguna cosa partint de l’esperit de l’1-O, si és partint de l’esperit del 29-O, tornem a ser on érem i cap a pitjor. Si guanya ERC, i Junqueras és investit: el mateix. Si cap dels dos ho és, i Marta Rovira o algú de JxC és investit, la pregunta continua flotant en l’aire, i no tenim cap vocabulari per fer res efectiu ara que ‘desplegar la República’ s’ha convertit en el nou eufemisme sense contingut. Fins i tot si l’objectiu no verbalitzat de l’independentisme és superar el 50% dels vots en unes eleccions on l’unionisme hi participi, ara o més endavant, el problema continua vigent: assolit aquest tant per cent, què? 

El cul de sac de la política demana que trobem una altra sortida per enfortir el gust per la llibertat. Això vol dir que som en una batalla cultural a l’interior de l’independentisme i a tot el país. No podem ser presoners del poc marge que tenen els polítics amenaçats, empresonats o exiliats. Culturalment, per tant, implica que ens haurem de defensar tant del govern i de l’Estat espanyol —de jutges a periodistes— com del discurs dels polítics catalans, que tenen tot el marc girat. A cada passa, caldrà desfer l’embolic, i dir les coses pel seu nom. Si ens en sortim, fins i tot els polítics tindran un trampolí des d’on saltar. Escriptors, guionistes, dramaturgs, dissenyadors, tertulians, dibuixants, acadèmics, científics, publicistes, advocats, artistes, programadors, periodistes: és l’hora. Porteu la vostra llibertat al límit i rebentarem les costures. 

Omplim les paraules de contingut o estem morts.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat