Quan parlem espanyol, si volem, tenim la possibilitat de pensar com un espanyol. I l’espanyol pot dir coses ben estranyes. Tan aviat ens indica “cómo beben los peces en el río” com ens assegura que durant el Primer d’octubre no hi va haver violència policial. Si cal, se’ls en refot la realitat, els vídeos acreditatius, els testimonis. I els és igual la llei, perquè la interpretació del llenguatge sempre és un art en ell mateix i per aquest camí hem arribat a fets molt singulars, com l’absolució dels delictes imputats al rei Joan Carles i a la infanta Cristina. I com és també que s’hagi aplicat el delicte d’odi no pas a les víctimes de col·lectius minoritaris o amenaçats sinó a la protecció de grups com els nazis. Hi ha una circular vigent i mai no contradita, la 7/2019 del 14 de maig, de la Fiscalia General de l’Estat, firmada per María José Segarra Crespo, sobre les pautes per interpretar els delictes d’odi on s’assegura, campanudament, que un dels col·lectius vulnerables i que han de ser protegits és el de les persones d’ideologia nazi. Sí, quan penses a l’espanyola pots anar concretament a l’inrevés del món i de la lògica, pots dir desdenyosament “que inventen ellos”. I pots presentar-te com a víctima en el complex conflicte entre Espanya i nosaltres. Qualsevol observador internacional pot veure que, a Catalunya i als Països Catalans, la llengua perseguida i minoritzada és la catalana i no l’espanyola, que la identitat no castellana dels catalans és percebuda per l’Estat com una ofensa intolerable des del moment exacte en el que naixem. Per això ens aplaudeixen tant quan morim, per això els fan tan feliços les nostres derrotes. La mort i desaparició de la identitat catalana és l’únic punt que conté l’agenda del nacionalisme espanyol.

Les recents declaracions del condecoradíssim excomissari José Manuel Villarejo no serien versemblants ni creïbles si no fos que, si hi pensem una mica, la violència i només la violència és l’autèntic vincle, el constant lligam entre Catalunya i Espanya. Violència a l’engròs com quan el general Espartero teoritzava i practicava allò de que “para que España vaya bien hay que bombardear Barcelona cada cincuenta años”. Violència al detall, petita violència, quan els drets lingüístics del nen de Canet valen més que els drets lingüístics de tots els nens de la seva escola. Violència quan l’exèrcit espanyol crema les redaccions del Cu-cut i de La Veu de Catalunya només perquè els va molestar un acudit en el que es recordava que els militars espanyols no poden presumir de victòries. Perquè només han comès carnatges sobre la població indefensa, com durant la guerra civil, també durant la repressió de la dictadura de Franco, que continuava la vella tradició africanista de l’acolloniment general de la població com a forma de pacificació territorial. Les recents declaracions de Villarejo no serien creïbles si Espanya no hagués assassinat dos presidents de la Generalitat, Lluís Companys i Pau Claris, si no hagués perseguit violentament tots els polítics catalanistes dels segles XIX i XX, si no hagués empresonat polítics independentistes que actuaven pacíficament d’acord amb el resultat majoritari de les urnes. Les recents declaracions no tindrien versemblança si l’Estat espanyol no hagués organitzat i comandat els GAL, si l’Estat espanyol no hagués manipulat ETA en el seu benefici polític durant una bona colla d’anys. Si l’Estat Espanyol no tingués la sospita de responsabilitat en els atemptats de l’11 de març de 2004 a Madrid.

Les recents declaracions no tindrien versemblança si els que peguen en els interrogatoris policials no parlessin en espanyol i els pegats no parlessin en català. Abans i ara que, pel que sembla, els Mossos estan infiltrats d’ultradreta espanyolista. Villarejo no tindria cap mena de credibilitat si les declaracions d’ahir no fossin una exhibició pública, un advertiment, sobre els materials que té amagats i que amenaça amb fer públics si el condemnen. Villarejo no és cap Luis Bárcenas i sap perfectament com protegir-se i com amagar proves. Amb el cas més escandalós i que deixaria més en evidència les elits de Madrid: el terrorisme contra els catalans, la peça més delicada de la qual ha acumulat proves. Probablement per això un espanyolista tan ferm com ell ha fet aquestes declaracions. Perquè s’hi està jugant la presó i potser, fins i tot, la vida.