Ahir, durant un curiós acte cortesà de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona —això d’il·lustre es veu que s’ho diuen els advocats a ells mateixos— dedicat a la celebració de la festivitat de sant Ramon de Penyafort, els diaris diuen que hi va haver un problema de bona educació. Un problema amb les bones formes, ja és casualitat, precisament durant la celebració d’una reunió protocol·lària dels advocats de l’advocacia sota l’advocació d’un sant dominic que no és un personatge qualsevol. Sant Ramon, no cal oblidar-ho, no només va ser l’introductor de la santa inquisició al nostre país, també va ser el gran conseller polític i còmplice del rei En Jaume I el Conqueridor en la construcció d’un estat dinàstic de matriu catalana, el que avui els historiadors denominen Corona Catalano-aragonesa o simplement Corona d’Aragó. Aquest acte o, millor dit, reunió —per a mi l’acte és tota una altra cosa, ja em perdonaran— va comptar amb la inestimable presència del ministre de Justícia i Notari Major del Regne, En Rafael Catalá Polo, antic secretari general de Codere, una empresa dedicada als bingos, les sales d’apostes, casinos, màquines escurabutxaques i a tota mena de timbes on els jugadors sempre s’estimben, sempre l’acaben dinyant. Ben bé no es tracta d’un simple joc quan jugues i jugues i, al capdavall, la casa sempre guanya. Ho dic perquè s’entengui de quin univers mental ve el senyor ministre.

Doncs es veu que sí, que en presència de S’Excel·lència aquest ministre Catalá guarnit amb tot el medallam, el Molt Honorable president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, primera autoritat de l’Estat a Catalunya —mentre no hi hagi un president de la Generalitat—, no va poder dir normalment el seu discurs, dient tot el que pensava que havia de dir. Que, segons sostenen els seus detractors, com a primer representant de tots els catalans no podia fer, com va ser el cas, una denúncia de l’existència de presos polítics a l’Estat espanyol, ni una defensa de la legitimitat democràtica de l’independentisme polític que fa política, de l’independentisme que no està disposat a deixar-se governar pels qui no van guanyar les eleccions, que ni les van guanyar ara ni tampoc en el passat. Es veu que Torrent feia partidisme, era un mal educat, i en canvi no feien partidisme els que van deixar-lo allà plantant perquè parlés sol, el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, En Jesús Maria Barrientos, ni el fiscal en cap de Catalunya, En Francisco Bañeres, ni la fiscal en cap de Barcelona, Na Concepción Talón, ni el president de l’Audència, Antonio Recio, ni el pare de l’actual degana —que també suposem ha de ser la degana de tots els advocats i advocadesses—, N’Eugeni Gay. Unes digníssimes autoritats que han de ser necessàriament imparcials i independents perquè tenen la facultat d’emetre sentències, perquè tenen la facultat de jutjar a tot el país sencer, de jutjar-nos a tots si volen. O si poden. I es veu que quan s’aixequen i marxen no s’estan mostrant obertament en contra de l’independentisme polític i, a sobre, són persones ben educades i fines. Que curiós que facin servir uns arguments tan poc consistents precisament unes persones, els advocats, els juristes, que haurien d’estar acostumats a fer servir plantejaments més sòlids.

A mi em va agradar especialment la bona educació, exquisida, de la degana, senyora Maria Eugènia Gay, ja és ben curiós, filla precisament d’Eugeni Gay, quan es  va atrevir a dir-li a tot un president del Parlament que el contingut del discurs “no era la idea”. Imagino que aquesta il·lustre degana es creu amb el dret de dir-li a un representant de la sobirania popular el que pot dir i el que no pot dir, o quan és el moment adient per dir segons quines coses. Se li veu que ha nascut per manar i decidir, no com d’altres. Una llàstima que li espatllessin una festa tan xula per, total, quatre radicals empresonats. I mal educats, cal recordar-ho, que tampoc no van fer les coses de la manera reglamentària. Que no saben quan és el moment ni la manera, com ella. Que no respecten les lleis, en especial la llei que resumeix totes les altres, la llei de l’Embut. El ministre, fora de la sala, va insistir en els mateixos arguments fariseus i va afirmar que aquell no era el lloc per defensar la independència majoritàriament votada ni per denunciar que Junqueras, Forn, Sànchez i Cuixart són autèntics presos polítics. Imagino, des d’aquesta perspectiva seva, que l’únic lloc correcte per al discurs de Torrent hagués estat cames ajudeu-me davant d’una brutal càrrega de la policia. Ni venceréis ni convenceréis.

Jordi Galves
República Belga (48) Espanya ens espanyolitza Jordi Galves
Jordi Galves
República Belga (47) Himnes que parlen d’Espanya Jordi Galves