El president vicari, Quim Torra, va ser ahir a Madrid, a dialogar, tu, a insistir per enèsima vegada, impertèrrit, tu, proveït amb dos bons llibres de regal i d’una ratafia de la mare pàtria catalana, que si és mare i és catalana ja es veu que abans o després ha de xumar alguns glopets per fer el cor fort. Per aguantar. El president Pedro Sánchez, en canvi, va fer el que solen fer els presidents del govern d’Espanya, va limitar-se a regalar al nostre un llibre que tenen allà sobre el palau de la Moncloa, tu, el destinat als turistes, i li va treure aquell gran raspall de què parlava Tarradellas. El raspall ja deu estar una mica calb i tot, perquè l’han passat per les Molt Honorables espatlles de tots, de Francesc Macià a Carles Puigdemont, que a Madrid són molt simpàtics amb els presidents catalans i els agrada treure’ls la pols del camí. Són molt cerimonials. Si ahir van ensenyar a Torra els jardins de la Moncloa i la font, on es veu que festejava Antonio Machado, a Francesc Macià, en canvi, l’any 1933, van fer-lo passejar pels jardins del Retiro perquè hi veiés l’estàtua que havien dedicat a Benito Pérez Galdós. “Don Francisco aspira, con visible deleite, el aire aromado de jardines y reitera la admiración que le causa el parque”, deia, amb solvència contrastada, un periòdic madrileny de l’època.

No busquem, tanmateix, gentileses similars a la premsa del Madrid d’avui perquè no les trobarem pas. La premsa de Madrid continua treballant per al Partit Popular perquè creu que Sánchez no durarà gaire. Macià era un independentista que va renunciar a la unilateralitat per sostenir la república espanyola i Torra és un independentista que vol marxar d’Espanya, tan aviat com sigui possible. En això es nota que Torra no va ser al nou casament de Santi Vila, a diferència d’Artur Mas, Xavier Trias, Miquel Roca, Josep Cuní o Francesc-Marc Álvaro. Si Espanya s’avé avui a un diàleg que no significa res és perquè sap que té perduda la guerra de la imatge i de la comunicació, perquè s’adona que el famós preu del descrèdit de l’Estat espanyol del que parlava Alfredo Pérez Rubalcaba no el pot continuar pagant. Després de l’u d’octubre, l’independentisme és exactament on era, no ha perdut res, és amb majoria absoluta al Parlament, i amb una majoria social que continua augmentant gràcies als errors de la política espanyolista i de l’activisme violent de la ultradreta. L’independentisme ho té avui molt millor que el dia de la proclamació de la República catalana. Mentre l’Albert Rivera que formà una coalició amb la ultradreta de Libertas deia ahir que Quim Torra no és demòcrata, els dos presidents dialogants van fer una passejada a mig matí buscant el fantasma d’Antonio Machado. L’esperit del Machado que reivindicà Joan Manuel Serrat, el Machado que suposadament li cau bé a tothom, el hombre bueno que podria ser un excel·lent punt de partida per a l’Espanya dialogant. Que podria però no ho és. Mentre les despulles de Francisco Franco continuen al Valle de los Caídos, les restes d’Antonio Machado són a Catalunya, fora de les fronteres d’una Espanya intolerant que no el reclama. Ni per quedar bé.