Una de les coses que he après dels pagesos és que quan no volen dir res, no baden la boca. Indiferents. No fan allò tan habitual de parlar per no callar, d’engegar la xerrera, la metralladora, de garlar a la babalà, si l’encerto l’endevino, de treure a fora el que duus a dins, que és molt i segurament no saps que ho duus tan clavat al fons, com la cera de les orelles, que et farà fàstic, sí, però que és ben teva. Quan algú xerra sense pensar el que diu es fa evident que aquest algú no parla l’idioma, la llengua, que no parla la parla, atenció, sinó que és la parla que s’expressa a través d’ell. Com quan un esperit s’expressa a través d’una vident o com quan la Mare de Déu vol establir comunicació amb el planeta través d’una llengua de lloguer. Quan els marrecs, els que no aixequen un pam de terra, i van dient puta, puta per escandalitzar-nos i no saben què diuen, però que acaben de descobrir que hi ha coses que es poden dir i coses que estan interdites. Els lingüistes tenen tota la raó. La llengua parla a través nostre, només en som l’instrument i, si no vigilem, acabem parlant sense saber gaire el que estem dient, deixant-nos anar per la inèrcia de la paraula, que és una inèrcia cruel i poderosa, com la que aplica la llei de la gravetat en un precipici. La inèrcia de la paraula —que és i alhora no és la inèrcia del tòpic—, ens fa parlar, pensar, ens fa deixar-nos anar a través d’expressions, de frases fetes, de clixés, que són exactament iguals que les pizzes bo i fetes, com el menjar precuinat, que només cal treure’l de la nevera i consumir. Tot sovint no parlem la llengua sinó que la llengua parla a través nostre. Tot sovint no pensem realment sinó que els tòpics pensen per nosaltres, ens colonitzen el cervell com els polls ens colonitzen el cap d’estopa. No ens considerem pas racistes, que no en som, collons, però vet aquí que treballes com un negre i au, ja ho has dit, ja pots ben veure que no acabes de ser amo a casa teva, que no pots acabar de controlar del tot l’idioma i el cervell, que això no és tan fàcil com et semblava. Sí, amiga lectora, amic lector, vigilància. Cal anar amb molt de compte amb els tòpics i amb el menjar precuinat. Els tòpics són com les escales mecàniques d’uns grans magatzems. Hi poses els peus i ja n’ets, no saps com. No me n’he adonat de res. ¿Què hi faig jo aquí, a la secció de bricolatge?

Quan un polític va i et diu que porta Catalunya al seu ADN ja podem estar segurs que pren en va el sagrat nom de l’àcid desoxiribonucleic, que Catalunya no li fa respecte tampoc, que és un pallús i que diu la primera collonada que li passa pel cap

Quan una persona com cal descobreix dins seu un tòpic que no sabia que el duia a dins, ha de fer com fa amb tots els altres paràsits. Exterminar-lo sense contemplacions. Tens el dret de pensar bestieses, d’equivocar-te, i és clar que sí, però no pas el dret de pensar amb els pensaments que ni són pensaments ni són els teus, que no et pertanyen i que la societat o el fat t’han inculcat mentre dormies com un verí. Intenta no fer el ridícul. Quan un polític va i et diu que porta Catalunya al seu ADN ja podem estar segurs que pren en va el sagrat nom de l’àcid desoxiribonucleic, que Catalunya no li fa respecte tampoc, que és un pallús i que diu la primera collonada que li passa pel cap. Fer-se el científic muda molt, carallot. I el mateix passa amb el periodista. El que tot el dia està parlant de reptes. Guanyar un premi literari o la volta ciclista són reptes. Com si, en realitat, reptar no fos, essencialment l’activitat dels rèptils. A la vida no hi ha reptes. Els escriptors no tenen reptes i els esportistes tampoc. Tenen feines que volen fer i no s’emboliquin. Dona gust sentir de tant en tant Gerard Piqué perquè no parla amb la rastellera de tòpics habituals i te n’adones que és ell qui parla realment. De vegades sents parlar un futbolista i diu exactament el mateix que diu un altre futbolista, calcat, les mateixes paraules, les mateixes expressions. El mateix passa amb alguns polítics, amb alguns periodistes. No hi posen res per part seva, tot són frases fetes, materials d’enderroc reutilitzats, tot és menjar reescalfat, tot són tòpics. Feu el favor de deixar de parlar de reptes a cada moment. Llegir un llibre és un repte. Passar un carrer és un repte. Torcar-se el cul és un repte. Anar a comprar el pa. No sigueu ridículs. Mireu què en diu Joan Coromines al seu estimat diccionari: “Des de circa 1950, alguns periodistes, i altres que volen ostentar certa cultura internacional (de lectors del Reader’s Digest), s’han posat a dir o escriure repte, calcant servilment una de les accepcions de l’anglès challenge, accepció que el nostre repte no ha tingut mai, i que els escau tant com un Crist entre quatre pistoles; quan haurien pogut dir un imperatiu, o un envit, amb molta més efectivitat, claredat i elegància, i sense pecar contra la nostra llengua i el sentit comú, i ensenyar la ceba d’una deplorable manca de cultura poliglòtica, i desconeixement de la llengua pròpia: repte no significa ni ha significat mai altra cosa que ‘severa reprensió’ o ‘provocació ofensiva’. Val a dir que els estralls que causa la barateta revista americana a la integritat i bon gust de les llengües i l’estil llatins i europeus són pitjors i més deplorables que els de la coca-cola i els dónuts”. Queda dit i quedeu advertits. Au, fins a una altra, que me’n vaig a comprar el pa.

Jordi Galves
República belga (219) Alguns pets presumits Jordi Galves
Jordi Galves
República belga (218) Un mar de solidaritat Jordi Galves