És ara que comença a arribar la primavera quan cal fer un pas endavant. O endarrere. Els ametllers ja fa dies que han esclatat, m’acaben d’enviar unes fotos estupendes des de l’Espluga Calba, tot de  camps prenyats de flors blanques com la neu més pura. ¿Voleu alliberar de veritat els presoners, retornar a la dignitat perduda i aconseguir la independència tantes vegades somniada? Un moment. Atureu-vos tots. Rasqueu-vos la butxaca, feu una autèntica dissidència passiva. Taqueu-vos el vestit i la corbata. Deixeu de nodrir la madrastra. Ja que ella només ens vol i ens reclama pels maleïts diners a final de mes, llencem-los al mar, aprimem-nos, alleugerim-nos, despullem-nos. Si realment volguéssiu que Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart tornessin a casa actuaríeu d’una altra manera i no seríeu tan hipòcrites, vestits amb el llacet groc que no us amaga gens. Si realment volguéssiu que el president exiliat fos el president de la nostra república faríeu una altra olor, mesells, que sou carn de psiquiatre, cagadubtes, caragirats, catalans tots. Això sí, sempre i en tot moment, pacíficament, educadament, serenament, constitucionalment, democràticament, hi ha bones maneres d’aconseguir la independència i ho sabeu del cert. D’acord amb la llei i l’ordre, d’acord amb el seny atàvic i d’acord amb la convenció internacional per a la protecció de les papallones, en cap cas podem deixar de pensar en les papallones. No farem res sense les papallones i les hem de preservar bé, germans i germanes. ¿Ho heu entès o voleu que us faci un dibuix? ¿Teniu ganes de viure la vostra pròpia vida o voleu viure la dels altres? La primavera arriba i ens recorda que el temps passa irremeiablement. No us adonareu i aviat, en un ai, haurem arribat a Sant Joan. Dèieu que teníeu pressa, molta pressa i us vaig creure, endiumenjats com anàveu amb tantes bones raons, amb tantes proclames, amb tanta confiança en vosaltres mateixos i en un millor esdevenidor per al país.

No sé què esperàveu exactament de la vida, del viure calmós, de l’existència extrema, però el cert és que ara els dies ja són més grassos i més llargs, el temps és clar i el bon temps anuncia totes les benediccions de la nostra benaurada terra. Si el país s’aturés de cop, si el Parlament tanqués les portes, si les fàbriques, les botigues, els bars, les fleques i les carreteres quedessin sepultades per tantes i tantes flors blanques dels ametllers aquesta primavera d’enguany no seria, certament, com les altres. Si de cop i volta deixéssim de voler quedar només bé per voler quedar millor, amb vosaltres mateixos, si tinguéssim l’atreviment de captenir-nos com a irreductibles i determinats pel desig de llibertat els llaços grocs tindrien un perfum de la vida renovada, de primavera de veritat, i no us caldria cap agulla perquè quedessin ben enganxats damunt de la roba. Com una flor viva i palpitant us veuríeu en el mirall i no com ara, que sembleu desterrats del vostre propi agre, com si el temps no us demanés renovar-vos per no morir.