Conec de fa anys Joan Laporta, Jan Laporta, o només Laporta, que és com jo l’anomeno, sense intimitats falses, sense exagerar comèdia, sense exhibir cap amistat extraordinària que fos temptador trencar-la. Laporta causa efervescència en algunes persones, agrada molt a algunes dones i, ja ho crec, a alguns homes que van amb dones. El vaig conèixer en temps morts, en el que són les casualitats, quan un puja l’escala i l’altre la baixa, coincidint pels passadissos, pels ascensors, fumant al ras, cedint-nos lloc a una barra de bar, o compartint algunes rotllanes de conversa, alguns amics, coneguts i saludats. Al Laporta, quan sabia que no se n’adonava, l’he observat amb curiositat, més que res perquè és una mena de català poc convencional. Ni es queixa, ni va escaldat ni derrotat, ni la sap llarga, ni ho veu tot d’una hora lluny, ni és el típic milhomes que va donant lliçons, ni tampoc és l’habitual català pessimista que t’amarga la respiració. Fa gràcia que sigui exactament tot el contrari que la majoria dels nostres personatges públics, que sigui una figura discordant entre tota aquesta gentussa que ens mana des del 1978. Laporta està avesat, de manera natural, a l’entusiasme, al bon humor, a la dignitat franca, a la viva espontaneïtat. Laporta és un ferm partidari de les ganes de viure i d’insistir en les vivències que ens fan millors persones. I és alhora un ferm partidari de fer una determinada quantitat de feina. I, per tant, de reposar també una determinada quantitat d’hores. Laporta, ja està dit, és un català acostumat a aconseguir el que vol, almenys de vegades, un autèntic català partidari de l’atreviment, de la intrepidesa, i alhora del seny i del sentit comú. En contrast amb el tipus català desesperat i negre, el que se t’eslloma treballant i després diu que no pot i es justifica en la comoditat de la queixa, Laporta sap el que sabia Johann Cruyff i ignorava l’acomplexat Josep-Lluís Núñez. Que per jugar bé primer has de dormir bé i que hem vingut a aquest món a passar-nos-ho el millor possible. Val a dir que fa una certa ràbia, és ben veritat, però de viure se n’aprèn com s’aprenen d’altres coses menys importants. Sí. Que n’aprenguin.

La gent, el poble, vota Laporta perquè l’identifica com un dels nostres 

L’hauríeu d’haver vist com jo el vaig conèixer, el Laporta, autènticament un dels nostres. Dels disconformes, dels malcontents, dels que ens ofeguem en l’atmosfera irrespirable de la hipocresia, de l’engany, de la falta d’humanitat del règim extractiu colonial. Des de la suite del Palace de Madrid és des d’on més li criticaven el que feia o deixava de fer en la seva vida privada. L’hauríeu hagut de veure com jo el vaig veure tantes vegades, valent tot sol, envoltat dels grisos taurons de la política autonòmica, dels aventurers sense escrúpols, dels oportunistes teatrals, dels embutxacadors de l’erari públic, dels mentiders patològics, dels estafadors professionals. Bandejat per La Vanguardia i el que representa, estigmatitzat per independentista, insultat per haver comès el pitjor delicte, el de l’èxit. I sempre amb una elegància que ha anat augmentant amb els anys, amb una ferma serenitat que, al final, ha aconseguit atresorar. I al capdavall, com a segell personal, el posat que fa, el de la intuïció de la innocència. La innocència del que no sap ni vol saber-ne res, dels miserables que ens governen, dels que ens volen miserables i enganyats. La gent, el poble, vota Laporta perquè l’identifica com un dels nostres i per això guanyarà de nou les eleccions a la presidència del Futbol Club Barcelona. De fet no caldria ni que fessin les del 14 de febrer.