Un dia, no farà gaire, vaig conèixer i poder parlar una bona estona amb Eduardo Mendoza Garriga, el famós escriptor espanyol, el que acaba de publicar ara un libel polític contra l’independentisme català. Em va sorprendre de bon començament l’estudiada manera que té de moure’s en societat, com de gat aristocràtic, altiu, vanitós, desplegant la bandera d’una simpatia que no és la seva identitat, exhibint una educació pastosa, impostada, la d’un home que no aconsegueix ser simpàtic perquè, quan somriu, està mirant d’amagar un profund desdeny per tot el que no sigui ell mateix. És murri, s’agrada enormement i té bones raons per sentir-se un triomfador, ell que un dia va decidir deixar d’escriure bé per viure millor, com em va dir algú. Diria que juga a ser David Niven, però no el que es va passar cinquanta-cinc dies ben putes a Pequín ni a cap trinxera, sinó el que condueix automòbils esportius i porta el xal a les duquesses, un convençut partidari de l’ordre i de les neveres ben proveïdes.  Fent-se el distret, no va a trigar gaire a dir-me:

—Bé, jo és que ara estic vivint a Londres.

Com Cyrano de Bergerac baixant de la Lluna em va alliçonar generosament sobre la civilitzada vida dels que no suen ni han de treballar per viure, dels avantatges de la capital britànica, de les sumptuoses formes de la vida cultural anglesa. Del món real que ell diu conèixer tan bé. Al capdavall, no em va semblar algú interessant, ni audaç, ni gaire culte. D’ell, que va atrevir-se a dir en una ocasió que Franz Kafka no sabia escriure novel·les, tampoc diria que és una persona amb idees pròpies ni gaire brillants més enllà dels tòpics habituals dels qui es mantenen més o menys informats, dels interessats en la moda.

És per pobresa informativa que es podria disculpar, si es vol, el cèlebre escriptor Mendoza quan acaba d’afirmar en el seu recent llibre Qué está pasando en Cataluña que “el catalán como lengua de uso nunca estuvo prohibido, pero sí tutelado, lo que es casi peor.” És un de tants repetidors del negacionisme de l’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Hi ha tantíssimes proves que el desmenteixen que només citaré, per a lectors desmemoriats, i triats a l’atzar, alguns exemples de la política nacionalista espanyola presidida pel lema “Si eres español, habla en español” més enllà de l’administració pública i de l’ensenyament. La fórmula oficial no és, de vegades, la de prohibició del català sinó la més maliciosa de “uso exclusivo del idioma nacional”. Així, per exemple, es va perseguir un sabater que tot i que tenia en espanyol els impresos i rètols del seu negoci (Travesera, 199 i Buenavista, 26) duia el nom de Ràpid Pompeya. O la detenció de Ramon Gelabert Abanco “acusado de haber vendido dos talonarios de lotería en catalán” el desembre de 1939. O el document oficial del Govern Civil de Barcelona pel qual es consignava que “prosiguiendo la labor depurativa del separatismo, ha impuesto varias multas a diversos establecimientos de nuestra ciudad que continuaban rotulando sus establecimientos en catalán y usando impresos en el mismo dialecto.” O la multa de l’alcalde de Sabadell, José María Marcet, a Josep Barceló i Fau per les seves participacions de casament en català el març de 1941. O la prohibició de l’ús del català en les conferències, o en les inscripcions de noms de pila i la prohibició de fer-los servir en públic. O l’ordre de 15 de gener de 1945 que establia que quedava “terminantemente prohibida toda designación de buques que no esté escrita en castellano, que es el idioma oficial, símbolo de la unidad de la Nación.” O la prohibició dels tradicionals Pastorets. O l’ordre governativa de retirar tots els llibres impresos en català de les escoles. O fins i tot la prohibició del català als cementiris. La situació contra la llengua catalana fou obertament d’extermini cultural, com va anunciar-li Xavier de Salas, convertit al franquisme, a la pedagoga Carme Serrallonga: “—Bueno, Carmeta, pues ya lo sabes. Eso del catalán se terminó para siempre.” O, per acabar, el testimoni de l’escriptora del PSC, Maria Aurèlia Capmany, sobre la seva tia: “La meva tia Mercè Farnés era Directora de la Biblioteca de l’Escola del Treball. Quan van entrar els nacionals, el nou Director de l’Escola la va cridar per ensinistrar-la en les noves consignes. La conversa, més o menys, va anar així:

—D’ara endavant, senyoreta Farnés, parlarà en castellà.

—Com vol dir?

—Doncs que sempre haurà de parlar en castellà.

 —A tothora?

—Quan parli en públic, s’entén.

—Però, i si la persona que ve a la Biblioteca és catalana?

—És igual, li ha de parlar en castellà.

—Però, i si la persona que em demana el préstec és coneguda meva, i jo sé que és catalana i tinc el costum de parlar-li en català?

—És igual, li ha de parlar en castellà.

—Quina comèdia!

Amb aquesta frase la meva tia expressava la seva perplexitat, res més. Però li va costar un expedient com a rojoseparatista.”

El gran escriptor català Eduardo Mendoza també diu en el seu llibre que Francisco Franco no era feixista. I que la societat catalana és una societat tancada, poc disposada a acceptar la immigració espanyola. Ho deixarem per a un altre dia.