La persistència espanyolista del jutge-sutge enutja. Perquè si no s’hi posa remei, acabarà empresonant també el vicepresident Pere Aragonès per les mateixes raons injustes, estrictament polítiques, abusivament arbitràries, per les quals ja hi ha entre reixes el vicepresident Oriol Junqueras i la resta de consellers del Govern Puigdemont. És molt gros que avui, gairebé un any després, encara vulguin represaliar Aragonès —acompanyat de tots els altres dirigents polítics que puguin afegir al sac— per mirar d’agenollar l’independentisme. La repressió no s’atura i sembla que no s’aturarà, com ja vam advertir als pactistes ingenus. Qualsevol dia ens pot arribar, seguint aquesta estranya lògica, una citació judicial per una infracció de trànsit dels almogàvers. Es veu que els jutges, en el món de Heidi, haurien de ser necessàriament imparcials i justos a més a més de ràpids, la teoria almenys és aquesta. Però de la mateixa manera que tothom admet que n’hi ha de conservadors i de progressistes, de dretes i d’esquerres com si diguéssim, també n’hi hauria d’haver d’espanyolistes i d’independentistes, simplement perquè aquesta és l’altra realitat política del país. ¿Què passa amb l’apropiació de l’espai públic dels jutjats per part de l’espanyolisme, senyors de Ciutadans? ¿Què passa amb la neutralitat dels jutges, amb la justícia que hauria de dur els ulls embenats? Doncs que té una vista d’àliga per discriminar políticament. No és cap casualitat que la presència de la llengua espanyola en l’administració de la justícia catalana sigui absoluta, contravenint totes les lleis de normalització lingüística, i que sigui precisament aquesta justícia catalana espanyolista la que es dediqui a fer una feina òptima de repressió política. Com en qualsevol règim colonial d’explotació. Sense jutges catalans i independentistes la justícia a casa nostra continuarà essent una comèdia i una vergonya. Una inquisició genuïnament espanyola.

En una de les darreres entrevistes a Xabier Arzalluz, el polític basc, recordava que, durant una reunió amb els principals dirigents polítics espanyols i el rei Joan Carles, havia manifestat ser partidari del diàleg amb els terroristes d’ETA. Com que aquells eren uns temps sense gaire puritanisme ideològic, almenys els espanyolistes el van deixar dir el que volgués i, encabat, van continuar indiferents, com si fossin sords. Però vet aquí que en un determinat moment de la reunió, el rei va voler conèixer més a fons l’opinió d’Arzalluz i, en privat, li va preguntar si realment creia que enraonar amb terroristes tindria alguna conseqüència positiva. “Sí, li va dir, ho hem de provar tot”. La resposta del monarca va deixar atònit el dirigent del PNB. No va expressar reticències ideològiques sinó pràctiques: “I què dirà la Guàrdia Civil si fem això?” O dit d’una altra manera, a l’Estat espanyol determinats poders fàctics, no només l’exèrcit, imposen la seva llei sempre que poden, per damunt dels polítics que representen la voluntat dels ciutadans. En un règim de democràcia purament formal com l’actual, la policia, els paramilitars de la Guàrdia Civil, o els jutges del patriotisme espanyolista són els que intenten, i sovint aconsegueixen, marcar la línia d’actuació política de tot l’Estat. El ministre de l’Interior, fins i tot, pot arribar a esdevenir un subordinat de la policia, com vam poder constatar durant l’escandalós episodi de les gravacions en el despatx oficial de Jorge Fernández Díaz. Aquest és, autènticament, el gran drama de l’impossible diàleg polític entre Catalunya i Espanya. A l’altra banda, a Madrid, hi ha tanta gent que mana de forma absolutista en el seu exclusiu àmbit de poder, a l’altra banda hi ha tant d’odi contra Catalunya, i els polítics de l’espanyolisme moderat es veuen tan impotents, que no sembla gaire factible evitar una nova confrontació. Amb l’Estat espanyol no és que no s’hagi de dialogar, no és ben bé això. És que no es pot. És que mentre no hi hagi cap líder polític que realment tingui les regnes del poder, cosa que no es pot dir de Pedro Sánchez, el diàleg i la negociació esdevenen impossibles, irreals. La col·lisió, ara com ara, no es podrà evitar mentre l’espanyolisme judicial continuï fent soroll de sabres, o en el seu cas, de campanetes sentencioses i repressores.