Els independentistes vam envair la història però no ens esperaven. A nosaltres no que no ens esperaven, perquè érem uns desgraciats, només nàufrags del passat. Des de les fortaleses del poder anaven vigilant, per si de cas, com al Desert dels Tàrtars, de Dino Buzzati; ells anaven fent guàrdia, a tot estirar esperaven una invasió dels bàrbars, però mai no arribava, sobretot un cop mort en Bin Laden. Alguns van explicar que encara érem a temps dels miracles, que el que havíem d’esperar era la famosa revolució socialista, la vella superstició que havia de distribuir la riquesa i regenerar-nos com a societat i com a individus; una revolució que seria com un enorme Black Friday, com un fabulós Nadal sense demà. Però no, tampoc, cada dia hi havia menys comunistes i, a França, els pocs que quedaven van posar-se a votar Le Pen. Al final els únics que vam omplir els carrers massivament, els únics que vam fer història i que vam cridar a la revolució, a la ruptura d’una punyetera vegada, a la insurrecció, els únics que vam voler acabar amb la corrupció i la injustícia, vam ser els independentistes. De seguida, des del poder, ens van qualificar de nazis, ells, precisament ells, però prou que s’ha vist que el moviment identitari català és com tots els altres moviments que reivindiquen les identitats minoritzades. Que els independentistes som identitaris com ho són els negres nord-americans i els magribins de França, com els jueus d’arreu, com els indis Dakota, com ara els gais i les lesbianes, com ara les feministes i com l’ecologisme, perquè la gran revolució democràtica pendent és la que assegura la pervivència de les identitats simples i també de les complexes. Que no és coherent, en una societat lliure, que qualsevol ciutadà pugui fer-se un canvi d’identitat sexual passant pel quiròfan i no pugui mantenir la seva identitat nacional o col·lectiva. La identitat no es toca.

Volem tornar a la confrontació amb el poder i volem derrotar el feixisme policial, els autèntics nazis en aquest conflicte, els que llueixen els emblemes del feix de lictor

Els independentistes volem tornar, una altra vegada, als carrers que seran sempre nostres, a les multitudinàries marees humanes que omplien les grans ciutats, a les banderes al vent proclamant una catalanitat lliure i fora de l’armari espanyol, fora de qualsevol mena de prejudici mental. En tenim moltes ganes, moltes més ganes que abans del Primer d’octubre. Som catalans i tenim dret a ser només catalans. Volem tornar a la confrontació amb el poder i volem derrotar el feixisme policial, els autèntics nazis en aquest conflicte, els que llueixen els emblemes del feix de lictor. Als independentistes ens van dir de tot, ens van acusar de xarons, i de vulgars, i que ens pudia l’aixella en aquelles manifestacions multitudinàries, de la mateixa manera que el dia de l’Orgull Gai no és precisament un concurs d’elegància tal com l’entenia la hieràtica cort imperial austrohongaresa. Les properes eleccions al Parlament de Catalunya ens interessen, potser sí. Però no ens interessen tant com les cremes de contenidors i les mobilitzacions populars, perquè guanyar les eleccions una altra vegada, i una altra, i una altra, tal com està organitzada aquesta democràcia espanyola tan poc democràtica, no sembla que serveixi de res. I és que Jorge Fernández Díaz continua trobant aparcament al centre de Barcelona.

Els partits polítics independentistes, tots, continuen retenint, contenint, una sòlida majoria popular partidària de la revolució, de la revolta, com vostès ho vulguin denominar. Però el bloqueig no es mantindrà de manera indefinida perquè aquest Estat espanyol és irreformable i la ruptura sembla l’única manera entenimentada d’aconseguir l’aprofundiment democràtic. D’aquí neix, precisament, la utopia del nou moviment del president Puigdemont, una força integrada per tots els colors polítics, però sense partits, una candidatura que integri tots els votants independentistes fins a la independència efectiva. Ja que els partits ja no ens representen, ja que la classe política independentista, en el seu conjunt, no vol fer la feina, potser que intentem anar més enllà dels interessos partidaris, potser que els demostrem que podem no votar-los. Que els recordem que la sobirania pertany al poble. La idea és tan atractiva com arriscada. Votaran els electors de la CUP Carles Puigdemont? Votaran els electors d’ERC Carles Puigdemont? Votaran els electors de Podem que estan per la revolta, ara i aquí, Carles Puigdemont? Em sembla força improbable. Però quan veig el nerviosisme, el pànic, de determinats dirigents polítics, només perquè, potser, enguany no es podran canviar el cotxe, em surt de seguida un somriure malvat. Se’ls pot acabar la rifeta? Hi ha alguna possibilitat de capgirar la situació? No, oi que no?