És irònic pensar que el lema franquista de “por el Imperio hacia Dios” s’ha acabat transformant en l’Espanya suposadament constitucional en “per l’Imperi cap al PSOE”. Sí, la divinitat i el PSOE han acabat essent intercanviables de la mateixa manera que són intercanviables els capellans d’abans amb els polítics d’ara com monsenyor Iceta. Tots dos són els professionals de la bondat i dels millors pensaments humanitaris. L’antic partit socialista, hegemònic de l’aleshores flamant i admirable democràcia espanyola, s’ha anat desfent, reduint, al mateix ritme que s’anava degradant com un retrat de Dorian Gray fins a revelar-se com la monstruosa madrastra espanyola. Avui el PSOE, en teoria, continua existint però existeix molt poquet, com Déu després de Nietzsche. Diuen que governa l’Estat espanyol però de fet no és sinó un partit tocat de mort, afeblit i paralitzat per tot un seguit de prevencions, pors, de carnisseres contradiccions entre el seu programa teòric, federal i internacionalista, i la innegable atracció per l’abisme del més ranci nacionalisme espanyol. El PSOE, a Catalunya, la seva part més classista i aristocràtica, més cínica també, que anomenen precipitadament PSC, ha acabat fent una invasió subtil sobre la confiada ERC a la manera d’Ernest Maragall i d’altres prínceps olímpics, paralímpics i forúmculs de les cultures. I la part més espanyolista, el PSOE-PSOE, el de veritat, també mal anomenat la PSOE —amb article femení perquè, en realitat, no és un partit sinó una empresa privada com la Seat o la Nestlé— la PSOE andalusista, la dels “paletes amb samarreta” que cantava el Serrat, s’ha anat inclinant, corbant de mica en mica cap a Ciutadans, corbatxant-se com Celestino Corbacho, un home de Déu que creu en una única Espanya amb fervor de celeste novícia. Per l’Imperi espanyol cap al PSOE, el saqueig ja és aquí, ja ha arribat, ja se’n reparteixen l’herència.

Tant és així que l’altre dia un articulista molt bo d’El Español afirmava que el PSOE dels anys vuitanta és, avui, ni més ni menys que Ciutadans. D’acord amb la doctrina deformadora de les evidències promoguda per la FAES, però també d’acord amb l’esperpent teatral —la vella tradició madrilenya del Callejón del Gato—, i d’acord igualment amb el meu senyor Don Quixot —però no amb Sanxo— que veu gegants en lloc de molins, el panorama polític és aquest que ve ara. Atenció, que no ho repetirem. El PSOE de Pedro Sánchez ja no és en realitat el PSOE, ara el PSOE és avui una altra cosa, un partit populista d’esquerres  sotmès a un PSC criptoindependentista. Podemos és escòria de la mateixa manera que ho són els partits independentistes i nacionalistes. Els partits decents, constitucionals i homologables amb els de la vella Europa són: Ciutadans en la posició socialdemòcrata. El Partit Popular en la posició de centre polític. I Vox en la posició de la digníssima dreta constitucionalista. Sí amics, el paper tot ho aguanta i la pantalla del mòbil encara aguanta més fantasies. A partir d’aquí no ens ha d’estranyar que diguin que la declaració d’independència es va publicar al Diari Oficial de la Generalitat. Que a Catalunya hi ha un clima de violència, sang i terror. Que l’independentisme funciona a punta de pistola. Que Quim Torra és nazi. Que l’economia catalana s’enfonsa. Que la llei espanyola prohibeix la independència de Catalunya. I així anar construint un relat tan fictici com insistent, repetitiu a tots els mitjans de comunicació. I ara amics i amigues, vosaltres que sabeu com acaba l’episodi dels molins repetiu amb mi per esperonar aquests valents visionaris: “Non fuyades, cobardes y viles criaturas, que un solo caballero es el que os acomete.”