L’home jove es diu Ibra i és atractiu i lluent com la nit més negra, pell d’albergínia acabada de collir. Una caixa li duré. És fill d’una petita ciutat catalana, posem per exemple, d’Olot mateix; ben bé d’Olot, de tota la vida, com d’altres que també tenen família a Gàmbia. L’home gran es diu Pep i té uns ulls blaus cinematogràfics, carn d’albergínia abans d’escalivar, blanca com l’albergínia per dins, però no tant com els cabells, que encara els té tots. També és ben bé d’Olot de tota la vida però ningú li pregunta mai d’on ve la seva família i és una sort perquè tampoc no sabria què contestar. L’home jove i l’home gran són dins d’un bar i uns quants coneguts me’l renyen perquè li ha parlat en castellà a l’Ibra. Però si parla el català millor que tu, beneit, va, no facis riure. Als del bar els agrada molt ficar cullerada a les converses dels altres. En Pep fa veure que ho ha entès i sua, desconcertat, li fa dues frases petites en català i després hi torna en el seu castellà rudimentari i poderosament inculcat. Arriba un moment que el deixen per impossible perquè no sap per què però ho tradueix tot, se l’enduu la inèrcia i a l’hora de passar-li el telèfon a l’Ibra perquè li pugi a casa la caixa de les albergínies, setanta-quatre graons drets, al costat d’un número amb lletra de rendondilla escriu José, no li agraden gens els malentesos i ell sempre s’ha sabut explicar.

Sempre s’ha fet entendre en castellà, enraonant amb la Guàrdia Civil i la policia, amb els militars, amb els notaris, amb el jutge, els funcionaris, amb els mestres de l’escola, amb el metge i les infermeres, amb els cambrers forasters, amb els venedors forasters, amb els companys de feina forasters, amb els subordinats forasters, amb els manaires forasters. Potser la primera paraula que va aprendre en espanyol és jefe i no sabria dir-la en català, perquè mandar és en castellà i quan hi havia pessetes com ara els euros, eren en castellà. A Olot la gent gran no diu manar diu mandar. D’acord amb la seva experiència, ell s’ha hagut d’adaptar sempre al castellà, els castellans o els que parlen en castellà mai no s’adapten ni parlen català. En canvi, i tothom sempre ha fet com ell, els catalans s’han hagut d’espavilar en castellà perquè el castellà serveix per tot i el català no serveix per res, és una llengua més petita. No és que l’hagin obligat a expressar-se en castellà, és que era impossible fer-lo servir fora de casa, fora del grup d’amics i de veïns, de coneguts i saludats.

L’Ibra és molt valent. Jo el miro i em faria por que m’aixequés ni un dit. És molt valent perquè parla en català amb tothom, fins i tot amb els Mossos d’Esquadra racistes que el miren malament, fins i tot quan ha hagut de fer de testimoni en un judici, o quan ha hagut d’anar a Girona a renovar-se el DNI. L’Ibra sap que té els mateixos drets que els altres però per ser negre i català molta gent està disposada a tractar-lo com un ciutadà de segona, com un humà inferior als altres. Quan manté una conversa bilingüe català-espanyol s’adona sempre, sempre, de la tensió, de l’agressivitat, de la hostilitat del castellanoparlant perquè a ell se li ha de parlar sempre en cristiano. Pots parlar la llengua que vulguis però amb una et somriuen i amb l’altra et fan mala cara o directament no t’entenen. Parlen d’igualtat entre llengües, entre races, entre sexes, però l’Ibra sap que viu en una societat segrestada per la hipocresia i per la intolerància. Volen esborrar Catalunya del mapa però, si d’ell depèn, això no passarà mai.