La moderació no és una qualitat pròpia d’alguns policies, com vam poder comprovar el primer d’octubre de 2017, durant les càrregues salvatges contra els contribuents catalans que es disposaven a exercir el seu dret al vot. De manera que avui, fins i tot, alguns comandaments de la seguretat pública han continuat exagerant i desbordant el sentit comú. Després de condecorar ignominiosament els responsables de la canallada, ara, fins i tot, volen convertir en heroica i admirable gesta militar el que no fou més que violència covarda i escarment damunt d’una població pacífica i desarmada. Qualsevol observador imparcial d’aquells dramàtics esdeveniments posarà en dubte l’adequada percepció de la realitat d’un inspector en cap de la policia, el qual, abans d’ahir, va declarar davant del jutge que, de fet, la seva actuació repressora emulava els immortals herois de la batalla de les Termòpiles. Es veu que ara la pasma espanyola ja no només s’inspira en Rambo, i gràcies, segurament, al conegut film de Zack Snyder 300, ara ja toca més de peus a terra, ara ja utilitza models més cultes i la dotació policial pot comparar-se amb un grup de gloriosos herois grecs. El responsable d’un grup d’antiavalots va atrevir-se a declarar, en un jutjat, que va desplegar la seva força armada en un carrer estret davant una porta lateral del centre de votació tot inspirant-se en l’exemple de la batalla del pas de les Termòpiles. Segons es dedueix de les seves declaracions, aquest senyor policia es deuria veure a ell mateix com un nou rei Leònides d’Esparta, l’heroi gairebé mitològic que, situant estratègicament els seus tres-cents soldats en la part més estreta d’un congost, va aconseguir derrotar el fabulós exèrcit persa durant la Segona Guerra Mèdica. Mai no havien vist, segons els senyors policies, una “massa tan violenta, agressiva i hostil” com la dels votants del primer d’octubre, uns ciutadans que mostraven “odi i els insultaven” amb crits tan espaordidors com “votarem” i “som gent pacífica”. Encara que volguéssim creure el que diuen, que no volem, potser hi ha més d’una diferència entre el nombrosíssim i carnisser exèrcit persa de Xerxes i la civilitzada i desarmada massa d’electors que van ser agredits aquell dia. Mai no pot ser el mateix un enfrontament entre dos grups armats i l’heroica brutalitat policial sobre ciutadans indefensos.

Va ser André Malraux, durant la Guerra Civil, qui va qualificar de perses els soldats de l’exèrcit de Franco i, davant del que hem vist durant aquests darrers mesos, el temps no deixa de donar-li la raó. Aquí la barbàrie és d’una banda i no d’una altra. Encara que s’intenti embellir l’actuació de les forces de l’ordre amb històries de la Grècia antiga, el cert és que l’heroica policia espanyola en el que realment s’ha inspirat és en el tradicional anticatalanisme reaccionari del no menys heroic exèrcit espanyol. Amb els mateixos arguments de sempre. En un article de La Correspondencia Militar del 14 d’octubre de 1899, de l’any posterior de la tan espartana i gloriosa guerra de Cuba, l’estratègia ja era la mateixa que avui: “Suspéndanse las garantías constitucionales, cóbrense los impuestos si es preciso a culatazos; ahóguese en sangre cualquier alboroto; ahórquense públicamente en la Rambla a los que den ¡Vivas a Cataluña! y ¡Mueras a España!, a la madre querida que todos debemos respetar y enaltecer, y la Patria agradecerá al Gobierno ese rigor, y la traición morirá en sus comienzos antes de que se extienda y de que nos ahoge deshonrándonos con sus errores y sus miserias, como ocurrió en Cuba por delibilidades incomprensibles y lamentables imprevisiones: ¡Que bien vale la unidad nacional, la dignidad española, la vida de media docena de imbéciles, egoistas que sólo tienen una aspiración: llenar sus arcas!