Una vegada, crec que en un debat amb Cayetana Álvarez de Toledo, Gabriel Rufián digué que estava disposat a admetre que allò de “No hi ha pla B: serem 18 mesos al Congrés, ni un dia més” havia estat una mentida premeditada. I que estava disposat a admetre-ho si la diputada del PP, per la seva banda, admetia no sé què. No em vaig quedar amb l’anècdota, però penso que retinc l’essencial. Per a Rufián, com per a molts polítics, la política consisteix en aquestes dues coses principals, mentida i transacció.

De manera que com millor menteixes i manipules el personal, millor polític ets. De la transacció, avui no en parlarem, perquè també sabem que Rufián és qualsevol cosa menys un bon negociador. Però ahir i, almenys avui, Rufián el professional aconsegueix desviar l’atenció amb un senzill exercici: dir la veritat de la manera més crua. Sí, per a molts polítics independentistes, d’Esquerra i de Junts, la proclamació de la independència dels vuit segons de Carles Puigdemont és l’exercici d’un tarat. Si vostès parlessin amb polítics tot el dia com faig jo no els sorprendria aquesta mena de llenguatge aspre. Quan no hi ha micros a prop parlen així. Parlen d’hòsties, de collons, de subnormals, de donar pel cul, de mamelles grosses i d’altres conceptes primaris i patriarcals.

Ahir Rufián va dir la veritat i se suposa que la veritat ens havia de fer lliures i no sé quantes coses més. Per a molts polítics independentistes qui creu en això de la independència és com qui creu en la publicitat enganyosa d’un detergent. Cosa de tarats. De gent molt curta. Ningú no pot pensar seriosament que un pot de Fairy renti tants plats com els que es veuen a l’anunci de la tele. I si s’ho creu, ja s’ho farà.

Ahir Gabriel Rufián va demostrar que és un bon manipulador perquè aconseguí desviar l’atenció sobre l’autènticament important. La majoria dels votants només es queda amb l’anècdota de l’insult i bada. I del que no s’ha de parlar gaire, precisament, és de la claudicació dels partits independentistes, de la renúncia del govern de Pere Aragonès a protegir la immersió lingüística i l’escola catalana. De l’acord segons el qual Junts per Catalunya s’integra en el tripartit d’Esquerra Republicana, PSC i Comunes. En el tripartit que s’ha venut el català a canvi d’acontentar per uns dies els jutges de la repressió.

 La immensa majoria del Parlament va votar, en essència, que els nostres alumnes estan poc castellanitzats. Que encara s’han de castellanitzar molt més.

Anava ara a dir que Josep Pla afirma que “el bilingüisme és una tragèdia per als catalans”. Però és igual, la majoria dels polítics estan convençuts que el bilingüisme és una riquesa, perquè ho han sentit a la tele. Encara que si fossin sincers haurien d’admetre que, de riquesa poca, perquè l’única llengua que coneixen bé i escriuen sense errors, quaranta-set anys després de la mort del general Franco, és la llengua espanyola. Però tampoc ho admetran. Ahir, al Parlament, algun polític va plorar d’impotència, però és que sempre podrem trobar algun tarat perdut per alguna banda. La immensa majoria del Parlament va votar, en essència, que els nostres alumnes estan poc castellanitzats. Que encara s’han de castellanitzar molt més. Que en lloc d’obeir la llei que protegia el català s’ha de canviar la llei. I que és igual que només un 30% dels alumnes arribin avui amb el català après de casa quan s’incorporen a l’escola. Que això de la llengua no és transcendental i al cap a la fi, mira el País Basc o mira el País Valencià, també conserven, d’alguna manera, la llengua.

Ahir va ser la jornada més negra i humiliant de la història del Parlament de Catalunya, almenys per a alguns tarats. L’independentisme polític va votar el que volien Salvador Illa i Jéssica Albiach. Es va demostrar que els nostres polítics separatistes no estan disposats a arriscar res de res pel país ni per la gent que els ha votat. Es va demostrar que Junts per Catalunya ja ha acceptat, al capdavall, tot el programa polític d’Esquerra Republicana i que ja no tenen cap diferència entre ells dos. Són el mateix i van al mateix. S’han lliurat al PSOE i a la pacificació obligatòria imposada per Pedro Farsánchez.

I si algú en tenia algun dubte, només havia d’escoltar el pompós discurs d’ahir de Laura Borràs, satisfeta amb aquest acord de la rendició. Sense voler entendre per què tants votants van abandonar-la a Argelers de la Marenda. Sense voler distingir el que vol la classe política i el que vol la majoria del poble de Catalunya, els més de dos milions de tarats que van votar a favor de la independència perquè volen una Catalunya independent i en llengua catalana. Al capdavall, si votes per Gabriel Rufián no et fa ballar el cap, ara sí, ara no, sobre la seva posició política. És un polític que no enganya ningú. I el que diu i fa no causa sorpresa.