Catalunya neix aculada entre temibles veïnes, França que banya Occitània en sang i Castella que conquereix arreu on va. De manera que si no vol que la devorin jove, si vol perdurar, s’ha de fer forta, ha de créixer, ha de trobar un camí de sortida, una escapatòria a la fatalitat del destí. És així com comença l’aventura catalana dellà la mar, l’imperi de la Mediterrània que arribarà fins a Grècia, fins al Partenó on els nostres rebesavis oïen missa, fins als confins de la Barbaria, fins a les costes de la mar de Màrmara. Però quan de veritat es consolida Catalunya com a país, com a cultura clara i distinta, és després d’haver-se apoderat de vastos territoris a Itàlia i d’esdevenir protagonista de la història i no només despulla. Quan Pere el Gran es converteix en rei de Sicília i un dels principals homes d’Europa. O quan Alfons el Magnànim esdevé rei i senyor de Nàpols i completa, d’aquella fastuosa manera, un vell somni, el d’Almodis de la Marca l’any 1078, en aconseguir casar el seu primogènit Ramon Berenguer Cap d’Estopes amb Mafalda de Pulla i, així, gosar contradir el fat. Aviat farà mil anys d’allò, els nostres sobirans van emparentar amb els prínceps normands d’Itàlia i, d’alguna manera, van fer possible que avui encara continuem aquí. Al bell començ Catalunya va poder sobreviure gràcies a una Itàlia fascinant, la de finals de l’edat mitjana, la Itàlia coneguda popularment com la del Renaixement. ¿Quina millor mestra es podria imaginar? Fou el cor de la riquesa, de l’art, del coneixement i de la cultura del món conegut aleshores. Probablement per aquest motiu, la conqueridora en va sortir al final conquerida i no a la inversa, com en les millors històries de guerra i d’amor. De la vinculació amb Itàlia, Catalunya va aprendre que no només hi ha una península, ni una única germanor cultural, ni una única Europa, ni tampoc una sola Mediterrània. Anselm Turmeda, per posar un cas que va esdevenir escandalós i esclaridor aleshores, hi va anar a estudiar i es va acabar convertint a l’islam, davant de l’estupefacció de tothom. Alguns dels nostres escriptors hi van aprendre molt i van aconseguir fer de la literatura catalana alguna cosa més fins a esdevenir una de les primeres del món. Els seus noms són ben coneguts, Ausiàs March, Bernat Metge, Jaume Roig, Roís de Corella, Joanot Martorell, l’anònim autor del Curial...

De la vinculació amb Itàlia, Catalunya va aprendre que no només hi ha una península, ni una única germanor cultural, ni una única Europa

Fa anys que vaig estudiar i editar el Tirant lo Blanc i el Curial i fou aleshores quan vaig arribar a capir l’enorme importància que ha tingut Itàlia en la nostra formació cultural i en la nostra personalitat literària. Els nostres cavallers bregosos i inflats d’orgull comproven que no n’hi ha prou en ser fenomenals atletes de l’espasa i la maça. I durant els segles XIV i XV veuen que les imprescindibles certeses de la vida es poden aprendre a través d’alguns llibres llavors recents, el de Dant Alighieri, els de Francesco Petrarca i, sobretot, els de Giovanni Boccaccio. Al Curial, tant citat aquests dies en els mitjans, s’hi explica una aventura, una pel·lícula èpica en diríem avui. És la història d’un home fet a ell mateix, la d’un cavaller que a través de tres dones, Güelfa, Laquesis i Càmar es fa adult i conscient de què vol dir viure, obrir-se camí a la vida, aprofitar el temps que ens ha estat acordat. Una educació sentimental de gran categoria, que identifica l’amor i l’erotisme com la descomunal energia que tot ho pot i tot ho guanya. Més poderós encara que el flagell de la guerra i que el despotisme dels diners.       

El Curial és una de les grans novel·les catalanes de tots els temps, un dels millors llibres que s’han escrit mai i, tanmateix, podria comptar amb els dits de les mans les persones il·lustrades, conegudes meves, que l’hagin llegit. Això també passa amb molts altres llibres antics i un altre dia n’opinaré el motiu. Avui m’acontentaré amb dir que el Curial és una de les més preuades i riques mostres literàries d’Occident, un testimoni brillant de com la cultura catalana va començar a fer-se seu l’humanisme italià per continuar endavant i mantenir-se com a cultura sobirana. El llibre té un estil ric, unes paraules saboroses, inoblidables, una erudició tan mesurada i prudent com emocionants i  plenes de vida són les seves escenes d’acció. Hi ha molt d’humor i, encara més, sentit comú. Hi ha el galop dels corsers, l’entrecreuar esmolat de les espases al costat de la mitologia de l’Eneida, de Troia i d’Ovidi. L’anònim autor del Curial hi fa servir Boccaccio per recordar que els clergues només volen manipular i aconduir els fidels mentre que, en canvi, la literatura és un territori de llibertat de pensament en què tot és possible, fins i tot una raonable millora. I recorda, a la manera de Sèneca que: “aprenem per a la vida, no per a l’escola”. Que el coneixement, l’erudició, perd el seu sentit fora de la realitat del viure.

He pensat en totes aquestes coses quan ha aparegut la notícia segons la qual el senyor Abel Soler havia trobat el nom de l’autor anònim del Curial. És una notícia prematura. Ara com ara no s’ha aportat cap prova ni concloent ni circumstancial de qui podria ser l’admirable escriptor que va compondre el Curial. Ara ja sabem que la novel·la no és una falsificació contemporània, com va defensar Jaume Riera fa anys i a qui vaig dedicar aleshores un llarg article. Ni s’hauria d’utilitzar en va la “reverenda letradura”, tan sols per fer batalletes “retxonalistes” que ens envermelleixen. Que si l’autor fa servir una parla més o menys valenciana diuen alguns professors del País Valencià. Que no tant ‘valencià’, diuen alguns altres. Sosté l’anònim autor del Curial que tot “cavaller scientífich” ha de “tractar reverencialment los libres”. Realment, ¿no els fa vergonya fer una filologia a la manera de Jordi Bilbeny en lloc de restituir el Curial per al conjunt de la societat a la qual pertany?