“Són boges” diu l’un. “Qui?” demana l’altre. “Les ties, qui vols que sigui?” Com que ahir la sessió del judici va ser extraordinàriament breu he sortit a passejar i la casualitat m’acaba de regalar aquest tros de conversa entre dos adolescents, en un parc. Fan cara d’amoïnats parlant de les ties, ni m’han vist. Efectivament, és així, ja ho té dit Inés Arrimadas, la filla del policia, l’altre, el diferent, l’estrany, sembla que visqui en una realitat mental paral·lela, en un Màtrix, d’acord amb una lògica particular que no compartim, d’acord amb una manera de fer que sembla pròpia d’un desequilibri mental. Quan l’altre no fa el que volem que faci el bescantem, el critiquem, dubtem de la seva salut mental com si fóssim metges especialistes. És l’estratègia que també utilitzen els perversos, els maltractadors, els intolerants de tota mena. La meva parella és boja, no s’hi pot parlar, viu en una realitat alternativa, està perquè la tanquin. Hauria d’anar al psiquiatra només perquè ho dic jo, perquè pensa diferent. Perquè s’atreveix a pensar diferent i a actuar en conseqüència. La manera correcta, normal, de pensar, és la meva i tot el que s’allunyi del meu punt de vista ha de ser, necessàriament, una patologia del cervell. L’explicació pseudomèdica, la justificació psicologista és un recurs molt habitual entre els espanyolistes que volen desprestigiar l’independentisme. Pobres separatistes, diuen, pobra gent manipulada, mentalment inferior als partidaris d’Espanya; sí, n’hi ha molts que són bona gent però van enganyats per la vida, acabaran frustrats per culpa dels dirigents separatistes quan s’adonin que la independència és impossible.

La suficiència grotesca, el paternalisme altiu, el complex de superioritat colonial, l’arrogància, són sistemàtics i irrespirables, simptomàtics de l’absència d’arguments i de l’orgull ferit. És l’actitud nihilista de qui ho veu tot perdut. L’espanyolisme es comporta com un adolescent masculí que no comprèn la manera de pensar alternativa d’algunes noies, la posició dissident, aliena a les seves expectatives de domini. Aquest mateix, idèntic, va ser l’argument utilitzat per l’antic secretari d’Estat José Antonio Nieto. Semblava que mai no li havia passat. Que quan havia parlat amb el major Trapero, quan havia parlat amb altres dirigents catalans, havia pogut constatar que, a Catalunya, “hi havia una realitat paral·lela”, mancada de lògica, de lògica tal com s’entén a Espanya. La gent no obeïa espontàniament les ordres de la Guàrdia Civil, el nostre país és una societat trastocada en la qual “l’home mossega el gos i no pas el gos mossega l’home”. Per aquesta raó no es van produir càrregues policials, càrregues ben bé no, però sí que es va atonyinar la gent que volia anar a votar, a veure si així despertava del seu encanteri independentista.

Per aquest camí, el jutge Marchena, el papà de la nena, sempre podrà dir, eventualment, davant d’un tribunal penal internacional que no va actuar de mala fe. I ara. Dirà que, simplement, veia les coses des d’una altra perspectiva. I que l’opinió és lliure. I que lliurement va condemnar els presos polítics catalans. I que la consciència a l’espanyola, senyoria, és una cosa molt particular. I que l’ànima només pertany a Déu, com es va proclamar durant el Segle d’Or on no es ponia el sol. I que estan molt bojos aquests romans. L’acusació de l’Estat pot demanar als testimonis si són o si no són d’Òmnium Cultural però la defensa no pot preguntar a la senyora Montserrat del Toro si segueix el web Leridanos contra la independencia. Ahir l’advocat Benet Salellas, excepcional, va deixar de callar com els seus companys i va protestar per la reiterada criminalització de les preguntes de la fiscalia sobre Òmnium. Cap dels altres advocats va badar boca, suposo que en solidaritat amb el jutge. Marchena li va respondre que com a jutge feia el que li donava la gana i no va passar res més. Els comentaristes jurídics de la majoria dels mitjans de comunicació continuaven encantats d’haver-se conegut i, ahir, també van tornar a dir que els diversos equips de la defensa dels presos polítics ho estan fent molt i molt bé i que tenim el judici guanyat. No he vist més corporativisme, més relacions incestuoses ni més hipocresia en ma vida. I mentrestant, els pobres acusats continuen privats de llibertat de manera provisional i indefinida. Sembla que no vingui pas d’unes setmanes més o menys. Com si tothom donés per fet que s’hauran de passar entre barrots molts i molts anys. Per això ja no ve d’un dia perdut com el d’ahir al Tribunal Suprem. Fet i fotut...

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat