Abans d’ahir, com que sóc molt mala persona, em vaig encarar amb un ambaixador català que és molt bona persona. S’havia atrevit a dir per tuiter que “són temps de deixar-s’hi la pell” i és que ja en tenim ben bé un tip de llenguatge polític estereotipat i tòpic, buit. La llengua és feble i forta alhora. De tant magrejar-la s’hi poden acabar coneixent les ditades, l’absència d’un sentit que ha desaparegut, d’un valor que ja no hi és, com constata dins la casa buida el lladre tocatardà. Si sabessin els polítics, ai, ai, si sabessin, com es desacrediten ells mateixos amb la xerrameca llur, com de les seves proclames el poble –ells en diuen "la gent"– se’n fa motius d’escarni i de befa, de ben segur que no tornarien a dir “guanyar el futur”, ni “sempre endavant” ni tampoc “carinyo, t’ho puc explicar, no és el que sembla”. Ja no cola, reis. Una persona que diu que “s’hi deixa la pell” ens informa, en canvi, de vàries coses addicionals. La primera que pensa amb tòpics, amb simplificacions. I la simplificació és enemiga dels coneixement. I, a més a més, que no sap el que diu. La persona que afirma que “s’hi deixa la pell” ens certifica que el català se li enrefot perquè, ultra tòpica i buida, aquesta expressió és un castellanisme, una incorrecció de pena màxima. Mentre que en llengua espanyola se sol dir que algú “se dejó la piel” per indicar que realitza o vol realitzar un màxim esforç, en català “deixar-hi la pell” vol dir exclusivament morir, suïcidar-se. Exclusivament. Amb el mateix sentit que expressions com “pelar algú”, que indiquen, precisament, matar alguna persona i no pas fer-li una exfoliació cutània. Un senyor operat de fimosi, per exemple, o un leprós també deixa la pell i no podríem afirmar que s’hi esforcin gaire. Facin vostès la prova a casa. Queixin-se per tuiter a algun polític que digui “deixar-s’hi la pell” i veuran, com em va passar a mi mateix, que responen –si és que responen–, ben solemnes: “Ens hi deixem la pell. Literalment”. És aleshores quan t’adones que tampoc no saben el que vol dir “literalment”.

Perdre el respecte per la llengua del teu país és començar a perdre el respecte per tu mateix, per la teva identitat perseguida. De llengua catalana tots n’hem d’aprendre encara molt i molt, però segur que no ho aconseguirem fent veure que el català és exactament igual que l’espanyol canviant només dos o tres detallets. Els nostres polítics poden parlar en la intimitat com bonament els plagui però mentre ens representin, a vostè i a mi, en públic, se’n guardaran prou de parlar de qualsevol manera, se’n guardaran prou de presentar-se davant del món com a indocumentats culturals, com a representants d’una cultura regional, residual, d’escassa categoria. I, sigui dit amb tot el respecte, un polític, encara que s’esforci molt per aconseguir la independència de Catalunya, encara que hi posi realment el coll, encara que faci l’impossible, encara que faci mans i mànigues, del seu gran esforç n’han de parlar els altres. No pas ell. Evitem, catalans, l’autoelogi, si no volem resultar patètics. L’autoelogi és de fracassats, de ximples.

Amb l’arribada del bon temps arriben sempre les primeres exfoliacions massives. Aquestes senyores de la fotografia saben que la Setmana Santa, en les nostres latituds, coincideix si no amb el primer bany, si més no amb la primera exhibició de la còrpora insepulta. Com que no tenim un cos, sinó que som un cos –per més teories religioses que ens parlin elevadament de l’esperit, que està per demostrar–, aviat veiem que elles, les de la foto estan bones i per això ensenyen. Ensenyen sense complement directe, que ja s’entén, i no cal explicar-ho, que sembleu beneits. Encara que el sol ho cremi tot enrabiat, sempre veurem els religiosos ben tapats i Jesús més desvestit perquè l’han torturat, i persones lluint el cos. La pell es pela quan es fa servir el cos o quan te la torturen. Acabes amb el cul pelat de prendre el sol, de treballar al teu diari...

En això pensava jo ahir quan vaig llegir les declaracions de David Bonvehí segons les quals “el procés anirà endavant, no en tinc cap dubte. Des del PDeCAT ens hi deixarem la pell”. Amb tanta xerrera, aquest senyor deu tenir la llengua pelada. Descansi. Llegeixi. El Nacional, per exemple. Li farà bé. A partir de dimarts torni’ns-ho a dir. En català, sisplau.