Excepte per a la meva parella, ni soc el més formós ni el més entenimentat ni el més brillant dels columnistes de la catalana premsa, no ens entusiasmem ara pel que sentim dir a casa. Però el que sí que soc, objectivament, és el primer dels analistes que va ser cridat, davant d’un jutge, per delicte d’odi, a enfrontar-me a tres anys i mig de presó. Per escriure un article. El primer periodista i, afortunadament, em penso que l’únic ara com ara. De manera que sé perfectament que, en aquesta polèmica, en aquesta controvèrsia política, tothom no juga amb les mateixes cartes. En un país europeu homologable al nostre, tothom pot dir les coses més assenyades del món o, en canvi, relliscar i fer referència a les mamelles més grosses, a qualsevol altra animalada. El problema és que les declaracions del diputat Josep Lluís Salvadó són, en realitat, una conversa privada que va confiscar la policia espanyola i que va fer pública per al públic escarni. El problema és que aquí, en aquesta Espanya tan estupenda, els agressors falangistes del Centre cultural Blanquerna són al carrer mentre que hi ha rapers empresonats o exiliats només per exercir el dret a l’expressió lliure, això és el que hi ha. Aquí, en aquest país, quan els sinistres Alejandro Fernández del PP o Salvador Illa del PSOE assenyalen algú amb el dit, pot ser que després vinguin d’altres a empaperar aquest algú. A empresonar-lo. A, diguem-ho, a destruir-li la vida. Aquí la repressió i la persecució polítiques només són de la banda de l’espanyolisme. Aquí els únics ulls que rebenten a les manifestacions són exclusivament d’un únic bàndol. Aquí el debat polític no és lliure.

Aquí la premsa, en la seva immensa majoria tampoc no és lliure. Excepte alguns casos molt rars com el que dirigeix el senyor José Antich, on la llibertat d’expressió és sòlida i marca de la casa, la major part dels mitjans de comunicació estan controlats per bancs o foscos grups d’interessos. Per persones que viuen per manipular les idees i les consciències dels altres. Aquí la premsa no és lliure com als Estats Units, on un diari va acabar amb la ignominiosa presidència de Richard Nixon. Aquí no és com al Regne Unit on The Guardian va enfrontar-se al magnat Rupert Murdoch i el va derrotar. Aquí no tenim cap Robin Hood que robi als rics per regalar als pobres. Ni diners ni tampoc notícies, perquè no tenim cap Robin Hood de la premsa. Aquí hi ha periodistes que cobren com a banquers i periodistes que anem amb una mà davant i l’altra al darrere. Aquí idealismes els mínims i èpiques ben poquetes, perquè si hem de criticar, en general, la infame classe dels polítics catalans, encara amb més motiu, hem de blasmar la dels nostres periodistes indígenes, sovint amb incestuoses relacions amb la política. Periodistes als quals, a sobre, ningú no ha votat i que fan i desfan, que llueixen com a savis de mitjà de comunicació en mitjà de comunicació.

Aquí hem vist com el president Quim Torra ha estat linxat mediàticament des del primer minut del mandat que li va atorgar el Parlament de Catalunya. Acusant-lo falsament de nazi només per defensar la llengua catalana. Criminalitzant-lo d’activista i de mal professional de la política, com si els altres presidents de la Generalitat fossin líders per llançar coets. Va ser molt lamentable que l’habitual frivolitat del grandíssim Quico Sallés, assalariat de Jaume Roures, precisament en un programa televisiu de Jaume Roures, digués que governar és molt difícil, i que calen professionals de la política i no gent com Quim Torra. Sallés és una persona adorable, però no el convideu mai a parlar del que no en sap. Va ser molt lamentable perquè, curiosament, la gent, el poble, n’està ben cansada dels professionals de la política. I, en canvi, valora enormement els activistes, les persones que, com Quim Torra van fer jornades laborals de setze hores diàries per ajudar-nos durant els pitjors moments de la pandèmia. En tenim ben bé un fart dels professionals de la política, dels Montilla, per exemple, que ara és un expert en gas. O dels Mas, que ha parat la mà als independentistes perquè els paguessin les multes i, un cop pagades, s’han desentès de l’independentisme. Jo mateix he escrit que Quim Torra és un cagalló de seminari i l’he criticat com a qualsevol altre polític, però al que no m’he apuntat mai és a la criminalització dels líders independentistes que lluiten cada dia contra la repressió, la persecució, la difamació i la mort social. Que facin el que facin poden enfrontar-se a la presó si en tenen ganes a Madrid. La premsa seriosa, de veritat, ha de distingir el que és crítica legítima i el que no ho és. La premsa seriosa ha de saber diferenciar-se sempre del que sembli una versió de la Radio Televisió Lliure dels Mil Turons.