Als catalans ens encanta quedar sempre bé. Les formes, l’estètica, ens fan perdre el món de vista. I ja se sap que voler quedar sempre bé ens porta irremeiablement a quedar sempre malament. Ho sabem però no deixem de perseverar en l’error. És un fet d’abast internacional que els catalans ni som simpàtics ni desvetllem gaire consideració com a col·lectiu, tot i que és la cosa que segurament més ens agradaria. Aquest curiós fenomen que s’estableix entre aquesta passió que tenim per les formes i la poca rendibilitat que en traiem ja el va llucar fa anys la perspicàcia de Francesc Pujols. Per això va establir filosòficament que arribaria el dia en el qual els catalans aniríem pel món i, només pel fer de ser-ho, ja ho tindríem tot pagat. Sembla un elogi però, de fet, és una maledicció, una fatalitat relacionada amb el nostre exagerat perfeccionisme. Amb la nostra manera suïcida d’entendre la feina, els diners i la responsabilitat amb un mateix. Ens inquieten les maneres, però potser molt més del que preocupen al comú del planeta. Els modus, l’educació, les formes, els capteniments. Les coses ben fetes i alhora l’absència de cerimònia i de compliments, a les que considerem com a formalitats postisses. El conducte reglamentari, la manera correcta de com s’han de fer les coses és la nostra principal preocupació epistemològica. Ahir mateix, Antoni Puigverd escrivia en un diari, a propòsit de com es va aturar el cop d’Estat a Barcelona el 1936 que “la legalitat republicana (...) no va triomfar, a Barcelona, aquells dies. Va triomfar la visceralitat popular, la venjança de classe i el ressentiment de l’anarquisme armat”. La descripció és exactíssima i plena de veritat històrica. La manca de sentit comú, però, em sembla també evident.

La legalitat l’estableix sempre el poder i saltar-se la legalitat és imprescindible en tots els processos revolucionaris d’ahir, d’avui i de demà. La revolució francesa, per no anar gaire lluny, fonament de l’actual sistema democràtic, no va ser altra cosa que la desobediència a la legalitat d’aleshores. Aquest va ser el conducte reglamentari. I, sense tacar-se les mans de sang, anys més tard les sufragistes, els defensors dels drets dels negres, dels homosexuals, de les minories, van aconseguir importants guanys socials, precisament amb la legítima desobediència a les lleis. Les lleis són per als ciutadans i no al revés, com recorda la Bíblia quan diu que el dissabte es va fer per a l’home i no l’home per al dissabte. De la Llei, així, en majúscula, alguna cosa en saben els jueus al llarg de la seva dilatada història. Per tot plegat fa una mica de vergonya aliena els passos de ballet, el minuet de Versalles que van component les pensades d’alguns polítics, com les que Miquel Iceta va fer servir ahir per obsequiar-nos. Que si les institucions, és a dir, la Generalitat, s’estan erosionant per l’absurda pretensió de Carles Puigdemont de ser restaurat com a president després d’haver guanyat les eleccions. Com si la destrucció de la Generalitat gràcies a l’aplicació de l’article 155, beneïda pel PSC, no fos un fet irreversible i l’autonomia política —l’administrativa és diferent— no estigués indefinidament anul·lada. Hi ha gent que pensa que si l’independentisme renuncia a la unilateralitat la Generalitat tornarà a ser el que era. Gent com ara el diputat Joan Tardà, un altre partidari de voler quedar sempre bé. Una fura, un visionari, un estadista. Un fenomen.

campament república plaça catalunya ACN
investidura Desallotgen els acampats per la República de plaça de Catalunya Alba Solé
Madhav Das Nalapat
INDEPENDÈNCIA I EUROPA Idea des de l'Índia per a la UE: admetin la independència de Catalunya (i totes) El Nacional
Beatriz Talegon - Sergi Alcazar
la polèmica Talegón deixa mut el periodista que l'acusa de "còmplice de l'independentisme" El Nacional
Terricabras ACN
poder judicial Terricabras denuncia la "catàstrofe judicial" a Espanya al Parlament Europeu El Nacional