El debat sobre la censura reviscola sempre perquè no hi ha altre debat més assenyalat a l’època que ens ha tocat de viure. És plenament el nostre, és el regust final de tot el que ens duem a la boca. Deia Lacan que la paraula guareix, tant de bo sigui així, i tanmateix, el príncep Hamlet deambula cada nit per casa nostra i s’angoixa fet un nus que no pot verbalitzar, travat entre paraules, confós entre paraules, sense saber quines ha d’escollir i quines ha de desar al calaix de baix. Per això escridassa Poloni i diu tres cops words i encara una quarta vegada. Quines paraules cal dir i quines cal que reprimim, que censurem o que ens censurin, avui que fàcilment tothom s’ofèn o diu que s’ha ofès, que se sent insultat per causa de les paraules. Valem més pel que diem o pel que callem, què diríeu? O què callareu? Perquè la nostra tradició més vivent és la del silenci antic i molt llarg que canta Raimon, la tradició de la llengua al cul que canta Serrat. Perquè les paraules no són res i tanmateix, tanmateix, encara són massa per a les delicades sensibilitats, per a les persones partidàries de la unanimitat, per a les persones ufanes de denunciar la blasfèmia, o l’insult, que no deixa de ser una blasfèmia laica, exactament igual que blasfèmia de tota la vida.

Si la poesia de Carner no és sinó paraula en el vent, ja em diran en què ha quedat la solidaritat tot just expressiva amb les dones de l’Afganistan de fa unes setmanes. O la simpatia pels valors democràtics que representa Julian Assange. Perquè com més ens apropem a la realitat que ens envolta més difícil és anomenar les coses pel seu nom. El 7 de gener de 2015 tothom estava commocionat per l’atemptat de Charlie Hebdo, en van matar dotze persones i ferir onze més per publicar acudits contra Mafumet, en van matar dotze i ferir onze més per blasfems i per això els terroristes van disparar fins a cinquanta trets amb armes automàtiques. Tan commocionat estava tothom que alguns catalans universals també van voler ser a la manifestació de París, a favor de la llibertat d’expressió i en contra de qualsevol forma de la censura. Màrius Carol, aleshores director de La Vanguardia hi va ser, amb gest solemne, greu, el llarg abric impecable. Quan va tornar a Barcelona, però, no es va descuidar de censurar dos articles d’Albert Sànchez Piñol, un dels escriptors més populars de Catalunya, per així obligar-lo a tocar el dos del diari.

Un bon dia vam descobrir que Jordi Pujol ens enganyava o el que és el mateix, vam saber exactament el valor de la seva paraula. I que l’espanyolisme polític del seu ideari regionalista català, autèntic mur de contenció del nostre immemorial independentisme sociològic, no era més que un negoci personal que jugava amb nosaltres, concretament amb els anhels de llibertat del poble de Catalunya. Cal agrair als serveis secrets espanyols que un bon dia ens presentessin Jordi Pujol de la mateixa manera que un dia Pujol ens va presentar l’autèntica identitat de Franco. Com més clars molt millor. La premsa catalana mai no hauria gosat a investigar res. Especialment, els mitjans espanyolistes a Catalunya que ara criminalitzen l’independentisme i el qualifiquen de neoconvergent o d’extrema dreta, per dir alguna cosa que se suposa que és insultant. Volen que ens reprimim, que ens censurem a nosaltres mateixos, que ens fem vergonya de pensar com pensem. 

Avui l’independentisme català està [...] amb gairebé tots els mitjans de comunicació en contra, que van repetint una vegada i una altra que la independència és impossible

El llibre sagrat del cristianisme ens assegura que la veritat ens farà lliures, això està molt bé i és cosa prou sabuda. Però és que fins i tot un home tan perspicaç com Francesc Pujols assegura que som “la terra de la veritat”, i això ja és més proper i feridor, ja ens esvera força. I és que probablement per això el cinisme sigui una de les tipologies psicològiques que més encabronen el poble menut i el fa revoltar de tant en tant. Fixeu-vos-hi bé, l’única revolució prevista i que va de cara, l’únic projecte polític que es proposa acabar amb un règim corrupte a Europa, és l’independentisme català. Els altres ja se senten bé com estan. Deixem ara l’independentisme escocès de banda. Avui l’independentisme català està completament escapçat, sense direcció política, desemparat del tot, sense rumb ni estratègia, amb gairebé tots els mitjans de comunicació en contra, que van repetint una vegada i una altra que la independència és impossible. I que és impossible perquè ho han decidit a Madrid. I que anem pensant en una sortida perquè si no continuarà la repressió i la censura. Com si això fos possible. Com si se’n poguessin estar de perseguir-nos. Fins i tot, un home intel·ligent i preparat com l’historiador Carles Sirera en debutar com a opinador, en un diari digital, s’ha apuntat a aquest gran concurs d’idees per fer desistir l’independentisme català del seu propòsit. Resumint-ho molt ens ve a dir que no val la pena. Exactament el mateix que deia Joaquim Rubió i Ors en l’any remot de 1841 quan, en un discurs, recorda que “Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política, doncs pesa poc en comparació amb les altres nacions, les quals poden col·locar en el plat de la balança, a més del volum de la seva història, exèrcits de molts milers d’homes i esquadres de centenars de navilis; però sí a la literària, fins que no s’estengui ni es pugui estendre la política de l’equilibri.” La política de l’equilibri. Dit d’una altra manera, ens estan dient que des de 1841 estem perdent el temps, que no ha valgut la pena el catalanisme polític? Però si mai Catalunya, ni a l’edat mitjana quan tenia un imperi mercantil, ha viscut un període tan ufanós, brillant i interessant, com el que hem viscut en aquests darrers dos-cents anys. Que no ha valgut la pena diuen?