La pàtria ens la van fundar uns quants carolingis, de fet, una improvisada confusió d’aquitans, de borgonyons, de gots, de provençals, de bretons, fins i tot de vascons, acompanyats de tota aquella terregada d’aventurers i de buscavides d’arreu que es refugiaven sota l’aixopluc de la creu. Diuen els historiadors que aquells van ser els primers partidaris d’Europa contra l’expansió musulmana dels emirs omeies de Qúrtuba. Que és així com en deien de Còrdova, la ciutat de la llegenda, la que més fidelment s’assemblava al paradís de verdor, abundància i aigua fresca que havia promès el Profeta. Potser sí que va anar d’aquesta manera. Els carolingis baixaven pel dret i ens van obrir el portal de la llar a cops d’espasa. Durant set anys havien assetjat Arbuna (Narbona) i aconseguiren rendir-la al final, l’any 759, completant d’aquesta manera el domini franc de la Septimània. Djarunda, Girona, va caure després, el 785, i el 801, per fi, la ciutat que conservava les millors muralles romanes, Barxiluna, la nostra Barcelona, rompent les terres fins al límit del Llobregat.

La nostra Barcelona va néixer concretament el 4 d’abril del 801, quan Barcelona formà part d’Europa, novament. Ningú sabia què era això de la Reconquesta. Ningú havia sentit parlar encara de Catalunya, moltes de les paraules encara no hi eren, però el país sí que es podia recórrer i la primitiva llengua catalana, sentir. La ciutat ja hi era, closa i arrupida com un puny, entre Montjuïc i els arenys. I els conqueridors hi van voler reconèixer una casa com la que ja tenien, una nova Tolosa de Llenguadoc, una nova terra occitana, un mirall de la ciutat de sant Guillem de Tolosa, aquell cosí de Carlemany que refulgia entre els soldats com un llamp enmig de la tempesta. Els combats havien començat durant la primera lluna de setembre de l’any abans, “quan el Sol era a Verge i la Lluna a Càncer” constataren els astròlegs reials amb solemnitat. Així ens ho explica un misteriós cronista, Ermold el Negre, del que no en sabem gairebé res, al seu poema llatí En honor de Lluís el Pietós. Escrit per glorificar el fill de Carles el Gran, del gran senyor que poques setmanes després seria coronat emperador a Roma, el dia de Nadal de l’any 800. Amb un auguri tan bo la pietat de Lluís es va fer incontinent i decidí edificar un nou temple a la nova ciutat conquerida. És el que avui coneixem com Sant Pere de les Puel·les. I és un dels principals indrets de la memòria de la nostra Barcelona.

Volen que “Barcelona i els seus ciutadans se sentin orgullosos de ser una part important de la història d’Espanya i del món.” Curiosament, Barcelona no ha recordat mai la conquesta carolíngia ni cap dels seus protagonistes. I se’ns proposa, en canvi, que hi torni a fondejar una còpia d’una embarcació que mai va ser a Barcelona.

El setge de la ciutat fou dur i dolorós, com l’esforç d’un sacrifici ritual. Les excel·lents muralles resisteixen l’empenta dels homes del nord que volen arrabassar-la als homes del sud. Van al bosc i pertot se sent com fa feina la destral. Aterren molts pins i estassen els grans àlbers. N’hi ha que fan escales per arribar al capdamunt de la muralla, d’altres fan estaques punxegudes, d’altres porten apressadament tota mena d’estris i d’enginys per a l’atac, d’altres arrosseguen pedres, que també els fan falta. I, per fi, una pluja de javelines i de fletxes ferrades cau damunt la ciutat. L’ariet cau com un plom sobre les portes i fa tremolar les muralles. La fona llança molts cops sobre els moros, sense treva.

Set mesos després cau Barcelona. És un Dissabte Sant i el guanyador fa l’entrada a la ciutat l’endemà, precisament el dia que el calendari anomena Diumenge de Glòria, el dia de la resurrecció de Jesús. Després de la passió i la mort, també Barcelona per fi pot reviure, gaudir d’una millor vida. No són simples coincidències sinó una espessa xarxa de referències, de símbols, de significats, que s’expliquen i es reforcen les unes amb les altres, com les pedres d’una església. O d’una capella. Lluís el Pietós en construeix una tot just entrat a la Barcelona Nova. La dedica a sant Sadurní de Tolosa, un dels sants preferits que tenen els francs, el sant patró dels valents conqueridors de Barcelona. Sant Sadurní d’Anoia, el nom de Sant Sadurní de Subirats, ve d’això mateix. És la protecció dels sants carolingis que anima els catalans. Sant Sadurní fou martiritzat i mort a les escales del capitoli de Tolosa, arrossegat per un toro en desbandada que li obrí el cap en rebotre’l contra els graons. El cos de l’infortunat sant va ser recollit per dues joves dones, conegudes tradicionalment com les “Santes Puel·les”. D’aquí ve el nom.

Tot això ho explico perquè uns regidors de l’ajuntament diuen no sé què sobre tornar a instal·lar una altra rèplica de la nau Santa Maria de Colom al moll de la Fusta. Que volen que “Barcelona i els seus ciutadans se sentin orgullosos de ser una part important de la història d’Espanya i del món.” Curiosament, Barcelona no ha recordat mai la conquesta carolíngia ni cap dels seus protagonistes. I se’ns proposa, en canvi, que hi torni a fondejar una còpia d’una embarcació que mai va ser a Barcelona. Obliden que la Santa Maria va sortir de Palos de Moguer com a nau capitana de l’Almirall, cap al nou continent, i allà va embarrancar, abans d’aprofitar-ne la fusta. Era una embarcació amb pavelló de Castella i no pas d’Espanya.