El col·lectiu de metges —juntament amb la resta de personal sanitari— ha estat l’artífex del model sanitari català que tant orgull de país ha generat. El col·lectiu de mestres ha estat el motor principal que ha posat en pràctica un model d’escola catalana integradora. Sense el concurs dels metges ni dels mestres no hi haurà república que valgui.

Metges i mestres —i Mossos d’Esquadra i funcionaris de la Generalitat— estan posant de manifest en forma de vaga i de protesta al carrer la situació límit en què es troben i no es percep cap resposta política per part del Govern, com si es tractés d’assumptes sectorials la gestió dels quals correspon als responsables administratius de cada negociat.

És cert que bona part de les reivindicacions tenen a veure amb la manca de recursos i que l’escanyament financer de l’autogovern català ja el va denunciar Ramon Trias Fargas fa més de 30 anys a Narració d’una asfíxia premeditada. Llavors, l’infrafinançament de les competències de la Generalitat —molt especialment de la sanitat—  i la demora en els pagaments provocaven enormes problemes de tresoreria, que permetien al govern espanyol pressionar políticament Convergència i Unió. Quan hi havia un desacord, Alfonso Guerra responia “ya vendrán a pedir alpiste”. Si això passava fa 30 anys, com ha de ser la situació financera de la Generalitat avui, quan la desconfiança de l’Estat en el Govern és màxima, la fiscalització dels comptes catalans, sistemàtica, i quan l’interès espanyol a fomentar la insatisfacció dels catalans amb el Govern sobiranista ha esdevingut una estratègia política.

Que el marge d’autogovern de la Generalitat sigui escàs per resoldre problemes d’envergadura no justifica en cap cas que no s’utilitzin les eines que es tenen per pal·liar els problemes

Probablement això ha contribuït que en l’àmbit sobiranista s’hagi menyspreat contínuament el que consideren “autonomisme”, com una mena de conformisme amb l’statu quo; però cal no confondre l’autonomisme amb la responsabilitat assumida de governar. Que el marge d’autogovern de la Generalitat sigui escàs per resoldre problemes d’envergadura no justifica en cap cas que no s’utilitzin les eines que es tenen per pal·liar els problemes i, si més no, per liderar o donar suport a les mobilitzacions que, com les dels metges i les dels mestres, estan plenament justificades. Els metges i els mestres demanen més recursos, però no només això. També demanen menys burocràcia, més eficiència, canvis organitzatius, més incentius professionals, que se’ls escolti i que els interlocutors tinguin el nivell i l’autoritat moral corresponents al càrrec que ocupen.

El darrer Baròmetre d’Opinió Política, que recentment ha fet públic el Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), assenyala que si alguna cosa es nota a faltar és el lideratge de l’executiu català. Les dades del CEO revelen que la majoria dels catalans té una opinió dolenta o molt dolenta del seu govern. I el més greu és que només en un trimestre els que el suspenen han passat de ser minoria, el 43,2% a ser majoria, el 51,9%; és a dir, una caiguda de gairebé 9 punts, que hauria de fer sonar totes els alarmes al palau de la plaça de Sant Jaume.

Si aquest Govern, com proclama cada dia el seu president, ens ha de portar a la república, serà condició sine qua non que la gent hi confiï i, ara per ara, sembla que la confiança s’està perdent. Comença a ser hora de reconèixer que, fins ara, el principal argument a favor de la sobirania catalana ha estat la repressió espanyola. I no n’hi ha prou amb moure’s a remolc de l’adversari. És difícil, molt difícil, navegar contra corrent i lluitar contra tants elements adversos, però el Govern, tot govern, té l’obligació de portar la iniciativa.