Per com s'explica la gent a les xarxes, als debats de barri i a les tertúlies de bar no retransmeses, mai havia observat tantes ganes d’expressar-se políticament i tanta desorientació sobre si cal anar a votar i, més difícil encara, a qui convé votar.

En l’àmbit espanyolista més convencional, el dilema és menys complicat, perquè tothom està disposat a votar i el dubte és bàsicament entre PP i PSC, sense CiU pel mig, i el més paradoxal és quanta gent de dretes de tota la vida es planteja expressar la seva moderació votant els socialistes, espantada com està pel radicalisme adoptat pels partits de Casado i Rivera.

En l’àmbit sobiranista no hi ha déu que s’aclareixi, perquè després de la sentència, la disposició a expressar el rebuig al que es considera una injustícia històrica és total, però com que les forces independentistes es presenten per separat i enfrontades entre elles, també són enormes les ganes de engegar-les a prendre pel sac. La qüestió és doncs, en primer lloc, considerar si val la pena fer l’esforç d'arribar-se fins el col·legi electoral i votar i la pregunta en porta implícita una altra: de què serveix tenir representants al Parlament espanyol si del que es tracta és de marxar d’Espanya?

Val com a primer argument la rectificació de la CUP presentant-se als comicis: Si no hi ets, no existeixes ( i, de pas, els vindrà molt bé la subvenció i els sous, com a tothom). Més important és que els diputats independentistes han esdevingut el principal obstacle que ha impedit articular majories de Govern i ha obligat a repetir les eleccions una i altra vegada. Probablement, Pedro Sánchez no tenia gaire interès a formar un govern d’esquerres amb Unidas Podemos, però el que el va dissuadir del tot és haver de dependre de l’abstenció dels independentistes per la investidura i del seu suport per aprovar pressupostos. Podia haver propiciat l’acord, però no es va atrevir per por al fet que les dretes el devoressin.

Les eleccions espanyoles es van repetint amb l’únic objectiu d’aconseguir un resultat que faci irrellevant la presència de diputats catalans independentistes al Congrés, que fins ara han estats determinants en la evolució de la crisi política espanyola

Així que, des del punt de vista espanyol les eleccions es van repetint amb l’únic objectiu d’aconseguir un resultat que faci irrellevant la presència de diputats catalans independentistes. Des del punt de vista català, si com sostenen Junts per Catalunya, Esquerra Republicana i alguns portaveus de la CUP, del que es tracta és de trobar una sortida dialogada al conflicte, queda clar que les possibilitats de diàleg són directament proporcionals a la capacitat de determinar majories dels diputats independentistes. Dit d’una altra manera, a Pedro Sánchez li fa cosa ara haver de pactar amb els independentistes, però quan es tractava d’aconseguir l'única suma de vots que faria possible superar la moció de censura contra Rajoy, no va tenir tants escrúpols. Els vots catalans van ser determinants. Ergo, la capacitat de diàleg dels líders espanyols no depèn de la seva voluntat política, sinó de les seves necessitats i de la capacitat dels catalans de determinar majories. Arribats a aquest punt, la qüestió és com s’ha d’administrar aquesta capacitat. Una forma és entregar els vots per endavant (al PSOE) com a gest de bona voluntat per facilitar el diàleg (ERC); una altra és fer valdre els vots per forçar la negociació (JXCat) i la tercera opció és anar al Congrés a fer-se veure però sense cap altre objectiu polític (CUP).

D’acord amb les enquestes publicades, és molt probable que la majoria d’esquerres requereixi el suport dels independentistes, així que el Pedro Sánchez que ara coneixem  buscarà el suport o l’abstenció positiva del PP, que pel cas és el mateix, i és tant com dir que tot un règim es posa desesperadament a la defensiva per intentar sobreviure com les bèsties malferides. Les conseqüències són imprevisibles. I tot per culpa —o gràcies— als catalans que s’entesten a anar a votar.