La tradició, la cultura i la sociologia determinen el capteniment polític de cada país, però hi ha fenòmens que marquen tendència arreu del planeta i que modifiquen l’escala de valors universals. Donald Trump acaba de ser absolt del judici polític al qual l’ha sotmès el Senat malgrat que fins i tot alguns senadors republicans han reconegut que el president va actuar incorrectament. Durant l’escàndol Watergate, Nixon va dimitir convençut que no sortiria políticament viu de l’impeachment, perquè havia quedat prou clar que subordinats seus havien espiat els demòcrates. També ha quedat en evidència que Trump, ell personalment, i diversos col·laboradors seus van fer xantatge al Govern d’Ucraïna frenant l’ajuda militar fins que Kíev no els subministrés informació compromesa del seu principal rival electoral. Un cop absolt, Trump ha cantat victòria, mostrant la portada del Washington Post com un trofeu, i, a continuació, ha destituït alts càrrecs del seu Govern que havien dit la veritat que coneixien sobre l’afer quan van ser cridats a declarar. L’impeachment a Trump li ha suposat un augment considerable en la recaptació de fons per a la campanya de la seva reelecció i una millora de la seva popularitat registrada a les enquestes. Sembla bastant més greu la situació de Trump que la de Nixon, així que haurem d’admetre que des del punt de vista de l’ètica individual i de la moral col·lectiva els Estats Units han anat a pitjor.

La política s’assembla cada cop més a la pitjor versió d’una competició esportiva entre rivals aferrissats. No es tracta que guanyi el millor, sinó que guanyin els nostres, encara que sigui fent totes les trampes que calguin. Als Estats Units i no tan lluny. Ara mateix, a Espanya ha transcendit que el Govern de Mariano Rajoy va pagar amb fons reservats les delinqüències del comissari Villarejo. Amb diners de l’erari públic es va finançar la desaparició de proves sobre el finançament irregular del Partit Popular, també la construcció de proves falses per perseguir polítics catalans i polítics espanyols que es definien republicans i que justament ara són al Govern i aplaudeixen al Rei. I informes falsos per intervenir a favor d’unes determinades entitats financeres. Un alt càrrec del ministeri de l’Interior ha declarat que el ministre de l’època, Jorge Fernández Díaz, li va ordenar protegir les activitats delictives de Villarejo perquè així ho havia demanat el president del Govern. No se sap si el grau de popularitat de Mariano Rajoy ha augmentat quan ha transcendit tanta maldat, però les enquestes el situen entre els favorits per guanyar la presidència de la Real Federación Española de Fútbol.

La qüestió és per què el cansament davant polítics i polítiques convencionals defensors de l’statu quo només el capitalitza l’extrema dreta

Sovint lamentem el descrèdit de la democràcia però la gran qüestió és com i quan comença la decadència. Als Estats Units la gent estava cansada de polítics convencionals com Hillary Clinton i van votar Donald Trump i la gent que es cansa del PP corrupte i trampós acaba votant Vox. La qüestió és per què el cansament davant polítics i polítiques convencionals defensors de l’statu quo només el capitalitza l’extrema dreta. Potser l’ascens a Turíngia i a França i a Itàlia i arreu es deu al fet que només els partits d’extrema dreta prometen canviar les coses. Ho fan per entabanar la gent, és clar, però algú hauria de ser capaç d’oferir un canvi real als que no estan satisfets de com li van les coses. Tornem la mirada als Estats Units. Ara fa quatre anys, l’aparell del Partit Demòcrata va fer trampes a les primàries a favor de Clinton i contra un Bernie Sanders cada cop més crescut. La tesi era —i torna a ser ara— que cal ser pragmàtic i que un candidat tan d’esquerres com Sanders mai no guanyarà unes eleccions presidencials. No sembla que l’aparell demòcrata hagi aprés la lliçó del 2016. Ara aposten per un Joe Biden, exvicepresident amb Obama, que és centrista, moderat i pragmàtic en tants aspectes que és incapaç de generar cap entusiasme. A les primeres de canvi, als caucus d’Iowa, ha sofert una derrota com per llençar la tovallola. El més interessant és que a Iowa les bases demòcrates han apostat pels dos candidats menys convencionals i menys pragmàtics, més contraris a l’aparell del partit, un Sanders que es declara socialista i Pete Buttigieg, un jove exalcalde de poble que proclama als quatre vents la seva homosexualitat. Queda clar que el pragmatisme no està de moda, de moment, a Iowa.