El problema racial als Estats Units no és un fenomen nou en absolut. La violència policial sistemàtica contra els afroamericans està xifrada i documentada. El que feia temps que no passava és que el president en comptes d’intentar posar pau s’esforcés a excitar els ànims. És el que fa Donald Trump des que va accedir a la presidència i molt especialment aquests dies després que per enèsima vegada un policia blanc, Dereck Chauvin, ofegués un ciutadà negre desarmat que cridava “I can’t breath”.
A la ciutat de Minneapolis (Minnesota), l’agent Chauvin, la brutalitat del qual ja havia estat objecte de 18 expedients, va escanyar Floyd a terra estrenyent-lo amb el genoll sobre el coll. Fins a 16 vegades Floyd va pronunciar la frase “No puc respirar” abans de morir. Les protestes i els aldarulls van esclatar immediatament arreu del país i molt especialment a la capital, Washington DC, i igual de ràpidament Trump, en el súmmum del cinisme, s’ha erigit en abanderat de la llei i l’ordre, incitant a la repressió indiscriminada.
El que ha canviat d’un temps cap aquí és que abans la gent preferia i votava majoritàriament representants polítics que preconitzaven la pau i la resolució dels conflictes i ara sembla que el conflicte ha esdevingut quelcom atractiu i sobretot rendible, atès quants s’esforcen a treure'n profit
Donald Trump busca el conflicte perquè és una manera aglutinar la meitat del país, i això perquè, per alguna raó, la gent que se sent perjudicada necessita un culpable (els immigrants o en general els diferents) i té ganes de guerra. Des que Trump va accedir a la presidència, han augmentat els crims d’odi contra les minories i les demostracions de força de grups racistes com el Ku Klux Klan. També els atacs a sinagogues i la profanació de cementiris jueus.
Trump va guanyar les eleccions el 2016 perquè va saber convèncer la classe treballadora blanca, víctima de la crisi del 2008 i afectada per les deslocalitzacions de les grans indústries, que tornaria a aixecar l’economia. Ara, pocs mesos abans de les eleccions, hi ha 40 milions de ciutadans nord-americans a l’atur. Com a mesura contra les conseqüències econòmiques de la pandèmia, el president va repartir xecs de mil dòlars o més, il·lustrats amb la seva cara, entre tots els ciutadans pobres o rics dels Estats Units. Així i tot, la valoració desfavorable del president ha augmentat progressivament, supera el 53% de la ciutadania, i la consideració negativa de la gestió de la crisi de la Covid-19 supera el 60%. Als estats industrials que van ser clau en la victòria del 2016, Pennsilvània, Wisconsin i Michigan, Trump perd en totes les enquestes davant el candidat demòcrata Joe Biden...
Així que en l’esclat de Minneapolis ha trobat Trump la seva gran oportunitat de recuperar la iniciativa amb la paradoxa de proclamar llei i ordre a força d’atiar el foc. Com que les protestes tenen una vessant violenta i van acompanyades de saquejos, Trump s’ha posat fins i tot per damunt dels governadors estatals amenaçant de treure l’exèrcit al carrer per aturar les protestes. És l’actitud pròpia d’un dictador, però amb la qual ha aconseguit monopolitzar el protagonisme polític. Què ha fet el seu adversari electoral, Joe Biden? El candidat demòcrata ha trigat quatre dies a parlar i el seu discurs no acaba de satisfer ningú. Necessita posar-se de part dels que protesten, primer, perquè les protestes estan més que justificades; segon, perquè la minoria afroamericana és clientela electoral fonamental dels demòcrates, però al mateix temps està obligat a condemnar la violència dels manifestants per no semblar un governant feble i a defensar l’honor i la professionalitat dels cossos policials...
El que ha canviat d’un temps cap aquí és que abans la gent, potser escarmentada per les guerres del segle XX, preferia i votava majoritàriament representants polítics que preconitzaven la pau, l’entesa, el pacte i, sobretot, la resolució dels conflictes. Ara sembla que la pau ja no ven i el conflicte ha esdevingut quelcom atractiu i sobretot rendible, atès quants s’esforcen a treure'n profit allà i aquí.