Manuel Valls és un polític experimentat. Sent com era un emigrant espanyol, va escalar llocs de responsabilitat al Partit Socialista i a l’administració francesa, des del càrrec de regidor a alcalde, d’alcalde a diputat i ministre i, finalment, a primer ministre, fins que va caure en desgràcia com tots els socialistes que, en comptes d’oferir una alternativa de canvi, van seguir fil per randa les consignes dels conservadors per fer front a la crisi. Malgrat això, no es pot negar que, a diferència del que estem acostumats en política, l’ambició de Manuel Valls és proporcional al seu talent. És cert que a França la seva carrera política estava acabada, però si s’ha decidit a desembarcar a Barcelona és perquè ha fet els seus càlculs i es veu capaç de guanyar l’alcaldia. S’ho juga tot i, efectivament, ara per ara, és el gran favorit.

Dimarts, Valls va fer al CCCB una presentació impecable, sense presència de partits, amb les rajoles de l’Eixample com a única bandera i una proposta força transversal, tot i definir-se com “un home d’esquerres amb principis i valors republicans”. Res a veure, per tant, amb el discurs de Ciutadans, però l’auditori sí que ho era. No hi va assistir Albert Rivera. Inés Arrimadas li va donar la benvinguda per Twitter. No es va poder estar d’anar-hi el diputat Nacho Martín Blanco i havia gent relacionada amb Societat Civil Catalana. Valls va dir el que va dir, dirà el que dirà, farà la llista que voldrà, però, tampoc es tracta d’acceptar gat per llebre. Manuel Valls és el candidat de Ciutadans per guanyar l’alcaldia de Barcelona amb totes les conseqüències, que no seran poques. Valls podia haver-se postulat com a candidat del PSC, que, sens dubte, l'hauria acollit amb els braços oberts, però ha preferit Ciutadans perquè el suport socialista ja el té assegurat abans o després de les eleccions, mentre que com a candidat socialista no tindria res assegurat.

Difícilment ningú estarà en condicions d’arrabassar a Manuel Valls la victòria en vots que, sense majories absolutes, atorga l’alcaldia automàticament

Manuel Valls és, ara per ara, el gran favorit no només perquè ja té, i més que tindrà, el suport de l’establishment barceloní, financer i mediàtic, sinó també perquè té assegurat el suport dels partits que van donar suport al 155. En canvi, l’altre bloc es presenta força dividit i fins i tot enfrontat. En tot cas, els números canten.

És cert que no es poden extrapolar amb exactitud els resultats d’unes eleccions a unes altres, però els comicis del 21 de desembre, quan va votar més gent que mai a Barcelona ―més del 80%―, marquen el sostre màxim del que poden obtenir cadascuna de les candidatures sobiranistes per separat i el màxim de vots potencials de Ciutadans. No cal dir que, amb l’aposta per Valls, Cs va a l’alça. De fet, el que fa Manuel Valls és homologar un partit massa radical i agressiu per a la societat benpensant de Barcelona. En canvi, no es pot esperar que els sobiranistes tinguin en unes municipals més vots que el 21-D. Si afegim el desgast natural de l’alcaldessa Colau i els atacs que rep i rebrà de l’establishment, difícilment ningú estarà en condicions d’arrabassar a Manuel Valls la victòria en vots que, sense majories absolutes, atorga l’alcaldia automàticament. Bé, l'única possibilitat que Manuel Valls no guanyi seria que hi hagués un sol candidat sobiranista a l’alcaldia, però ja es veu que els independentistes prefereixen perdre anant cadascú per la seva banda que guanyar. I no perdran només Barcelona, perdran bous i esquelles.