L’escandalosa sentència contra els membres de la Manada, que no observa violència en el fet que cinc individus penetressin diverses vegades una noia sense el seu consentiment en el replà d’una escala, no es pot considerar un fet aïllat, sinó que forma part d’una tendència generalitzada a la justícia espanyola caracteritzada per la regressió dels valors democràtics. És el resultat de l’hegemonia conservadora a les institucions. La dreta espanyola més extrema ha monopolitzat els poders i s’ha apropiat de la Constitució per pervertir l’esperit de la llei que es va fer precisament per trencar amb la dictadura.

Ves per on, un guàrdia civil i un militar formaven part de la Manada, i un dels jutges, Ricardo González, s’ha negat a condemnar-los i ha volgut que ho sàpiga tothom. En canvi, la jutgessa Carmen Lamela ha empresonat i acusat de sedició dos militants pacífics i pacifistes com Jordi Cuixart i Jordi Sànchez i ha acusat de terrorisme uns joves que van tenir un altercat amb uns guàrdies civils de paisà a la sortida d’un bar. Els Jordis són a la presó i, en canvi, segueixen en llibertat els cinc militants feixistes condemnats per l’assalt violent a la llibreria Blanquerna de Madrid el 2013. Un d’ells és Íñigo Pérez de Herrasti, cunyat del ministre d’Educació i portaveu del Govern, Íñigo Méndez Vigo, de qui precisament acaba de transcendir la seva militància universitària en l’extrema dreta i la defensa que feia de la violència contra els grups polítics d’esquerra. No era un xarampió juvenil. Méndez Vigo era en el grup de ministres que fa pocs dies cantava al pas de la Legió l’himne “Soy el novio de la muerte”.

No ha d’estranyar, doncs, que en aquest ambient, emparats pel poder, grups feixistes campin impunement amb actes violents i intimidatoris arreu de la península. A València aquesta setmana grups d’extrema dreta van forçar el desallotjament de la seu de Compromís, i intimiden constantment la vicepresidenta, Mònica Oltra. A Saragossa, van boicotejar un acte de Podem i la Policia va fer l’orni.

La mateixa justícia que disculpa a la Manada és també la del Suprem que manté en presó preventiva gent inequívocament pacífica i pacifista

Catalunya és un cas a banda. Amb el pretext del procés, els actes en favor de la unitat d’Espanya solen acabar amb agressions. El periodista Jordi Borràs, especialista en assumptes relacionats amb l’extrema dreta, va comptabilitzar un centenar d’incidents (amenaces, agressions o coaccions) en les setmanes següents al referèndum de l’1 d’Octubre. El fenomen no ha deixat de créixer. Els atacs sovint no són denunciats per por de les víctimes, una por fins a cert punt comprensible tal com està el pati. Catalunya Ràdio va ser atacada per un grup unionista i res no se’n sap dels agressors i, en canvi, la Guàrdia Civil ha denunciat a la periodista de l’emissora Mònica Terribas pels seus comentaris. També va ser assaltada la Institució Cultural del CIC. Dos professors van ser agredits. No se sap res dels autors. Tanmateix, professors de Sant Andreu de la Barca o de la Seu d’Urgell han estat acusats de delictes d’odi per parlar a classe dels esdeveniments del procés. Les protestes contra la repressió policial són immediatament perseguides judicialment, com el regidor amb nas de pallasso, la dona que va posar una pancarta al seu balcó que deia “Police, go home” o aquell mecànic que es va negar a reparar el cotxe d’un policia. La mateixa justícia que disculpa a la Manada és també la del Suprem que manté en presó preventiva gent inequívocament pacífica i pacifista, dirigents polítics i líders d’organitzacions sobiranistes a qui el jutge vol imputar actes violents que un tribunal imparcial alemany no troba per enlloc.

Hi ha efectivament un ambient propici que fomenta l’odi i la violència que recorda l’ascens del feixisme els anys trenta. Hi ha organitzacions creades des del poder de l’Estat —Ciutadans, Societat Civil Catalana— que es desmarquen dels actes violents, però aixopluguen els feixistes. I fins i tot el Partit dels Socialistes no ha tingut inconvenient en desfilar a prop de falangistes i neonazis. I aquí rau el problema. L’ofensiva antidemocràtica no té cap aturador. La democràcia s’ha quedat sense contrapesos. La dreta és cada cop més extrema i l’esquerra no hi és.