El pitjor que tenim a Espanya i, de retruc, a Catalunya són les polítiques educatives. El ministeri marca les pautes sistemàticament determinades per criteris ideològics refutats per l’experiència i denunciats pels especialistes que han treballat amb mètode científic les diferents alternatives. En nom de l’equitat, es rebaixen objectius de coneixement, es redueix l’exigència de l’esforç i es relativitza l’avaluació. Aprovar o no depèn del criteri subjectiu del mestre, els suspensos compten poc per passar de curs, els exàmens de setembre els han enviat a la paperera de la història arrabassant a l’alumne la segona oportunitat i obligant-lo a arrossegar matèries fins a odiar-les. Es vol la igualtat, però igualant sempre per sota, la qual cosa desmoralitza els que estan disposats a esforçar-se més. L’esforç no té premi i la ganduleria esdevé quelcom comprensiu. Els partidaris d’aquesta estratègia sostenen que l’objectiu de l’equitat assegura la cohesió social, quelcom que queda desmentit pels resultats. Els alumnes amb talent i esforç perden l’incentiu a superar-se i la bretxa social s’eixampla, perquè les famílies amb més poder adquisitiu ja s’encarreguen de pagar el que calgui per completar la formació dels seus fills. Mentre que els alumnes capaços de famílies amb pocs recursos no tenen manera d’apujar el nivell. La lluita contra les desigualtats és una necessitat constant també en l’educació, però l’obsessió d’igualar sempre per sota comporta el risc que, al cap i a la fi, tots acabin sent igual de rucs. Aquest sol ser el resultat del papanatisme ideològic aplicat a l’ensenyament.

Suprimint les avaluacions objectivables es perd informació de l’alumne sobre ell mateix, perquè no acaba d’entendre quin valor té el seu treball, però es perd també informació sobre l’evolució del grup. Ho ha explicat amb més coneixement de causa un pedagog de solvència contrastada com és el Dr. Jaume Sarramona, a qui no tinc el gust de conèixer: “La qualitat educativa va ineludiblement vinculada a l’avaluació a tots els seus àmbits i nivells. L’avaluació del sistema educatiu es presenta com una necessitat per informar els usuaris del sistema i perquè els responsables polítics puguin prendre decisions amb coneixement real de la situació i de les necessitats de millora. Però l’eficàcia de les mesures que es prenguin no només requereix informació objectiva, sinó també compromís per part dels implicats, cosa que passa per la seva participació en els mateixos processos d’avaluació”. Dit d’una altra manera, els alumnes són el futur del país i anem cap al futur en direcció contrària.

La lluita contra les desigualtats és una necessitat constant també en l’educació, però l’obsessió d’igualar sempre per sota comporta el risc que, al cap i a la fi, tots acabin sent igual de rucs. Aquest sol ser el resultat del papanatisme ideològic aplicat a l’ensenyament

I a Catalunya, després de la tragèdia que ha suposat la pandèmia al món de l’ensenyament, amb els alumnes com a principals perjudicats, a uns sindicats de professors, liderats com sempre per la USTEC, no se’ls ha acudit res millor que boicotejar el curs quan la situació començava a normalitzar-se amb una vaga llarga i absurda per la seva resistència a escurçar les llargues vacances d’estiu dels alumnes, que segons els experts és ben necessari, bastant més del que ha proposat el Departament d’Educació. Les protestes s’argumenten amb altres reivindicacions prou justificades i legítimes, però que han estat utilitzades per carregar-se de raons davant els objectius autèntics de la protesta: el calendari, el salari i el boicot a l’autonomia dels centres.

Certament, no els falta raó quan es queixen de la manera com el conseller Cambray va anunciar les noves mesures, sense ni tan sols fer la preceptiva consulta no vinculant al Consell Escolar de Catalunya i a la Mesa Sindical. Ara bé, cinc dies de vaga i un model de protesta poc edificant tampoc estan justificats en les actuals circumstàncies. La USTEC, el sindicat majoritari dels ensenyants, s’ha caracteritzat sempre per la seva bel·ligerància reivindicativa, fins al punt que mai no ha estat capaç d’arribar a cap acord amb l’administració. Hi va haver un moment que semblava que hi podria haver un clima d’entesa. Va ser quan, ja en temps del tripartit, Esquerra Republicana va assumir la cartera d’Educació. El conseller era afiliat a la USTEC i diversos quadres del sindicat van assumir càrrecs de responsabilitat al Departament. Ni llavors ni ara l’acord ha estat possible, i les vagues van ser encara més freqüents quan governava la mateixa USTEC. I si no, que ho preguntin als consellers Bargalló i Maragall. Les cúpules sindicals sempre han vist l’autonomia dels centres com una amenaça al seu poder perquè en el moment que els centres s’autoorganitzen, la interlocució se centra en l’equip pedagògic de cada escola d’acord amb les seves circumstàncies específiques, els directors assumeixen la responsabilitat de dirigir sense obstacles externs, amb la qual cosa, els líders sindicals es queden sense terreny per interferir.

Escurçar les vacances d’estiu és convenient des del punt de vista pedagògic i des del punt de vista social. Interrompre l’ensenyament des de Sant Joan fins a l’11 de setembre no és bo per als alumnes i complica considerablement l’organització de les famílies amb menys recursos, que no poden enviar els fills de colònies a l’estranger. I si alguna crítica s’ha de fer al conseller és que no ha estat prou valent per plantejar un criteri tan avalat. Potser per por a la reacció sindical, la proposta del departament redueix fins i tot les hores de classe. A primària són cinc hores més al setembre, però es compensen amb dos dies més de festa al llarg del curs. Segons el càlcul fet per especialistes, no es guanyen sinó que es perden cinc hores.

Després ve la història del català. Hi havia l’espasa de Dàmocles sobre el model d’escola catalana. Si no s’actuava amb urgència, el TSJC hauria imposat aquesta mateixa setmana la seva sentència. I davant la inhibició del Departament d’Educació, ha estat molt significatiu que una exconsellera inhabilitada com Irene Rigau hagi hagut de prendre la iniciativa a través del Departament de Cultura. Era una qüestió d’emergència recuperar la competència del govern legítim davant la incursió dels tribunals espanyols. És obvi que la política catalana està mancada de banqueta, de gent capaç i competent, coneixedora del terreny que es trepitja, de les lleis i del funcionament de les institucions. La proposta parlamentària acordada permet evitar els percentatges, mantenir el català com a llengua pròpia i normalment emprada a l’ensenyament, protegir jurídicament els docents i reincorporar el PSC al consens, qüestió fonamental per deixar clar que el català és cosa de tots, no només dels independentistes, i perquè els tribunals deixin de ficar-se on no els correspon. Reduir la llengua a una reivindicació independentista és una apropiació indeguda que resta en comptes de sumar. Les crítiques a la proposta de consens sorgides de persones honorables només s’entenen per manca de coneixement de la realitat política, social i jurídica o perquè continuen pensant que la millor estratègia és fotre’s de cap contra la paret, com si fins ara hagués donat aquesta manera de fer algun rèdit que no fos negatiu.