La política no és una ciència i exacta encara menys, però l’aritmètica sí que ho és i ha acabat imposant l'única alternativa possible de govern. Pere Aragonès era i és la persona més interessada del planeta d'aconseguir un acord que el farà 132è president de la Generalitat, ha actuat en conseqüència i ha assolit el seu objectiu, com no podia ser d’una altra manera, que diria la consellera Vergés.

L'única alternativa suposadament possible diferent del Govern de majoria independentista era l’acord d’esquerres, que requeria el concurs dels socialistes, però era molt evident que el partit més votat no podia sotmetre’s al partit menys votat i que mai els socialistes donaran suport a un partit independentista ara que el PSC ha optat per assumir l’ideari de Ciutadans.

En un moment donat, amb bona o mala intenció, algú de Madrid sense prou comandament va temptar ERC amb un acostament que va ser immediatament desautoritzat. Tampoc el PSOE està per llançar coets després del sotrac de Madrid. Comença a notar l’alè de les dretes al clatell i atiar el conflicte català és la tàctica recurrent del Partit Popular. Observi’s que la reacció de Pablo Casado ha estat assenyalar Pedro Sánchez com a “copilot” dels independentistes i amenaçar amb una convulsió política en cas que els presos polítics catalans siguin indultats.

La majoria independentista té tota la pinta d’eternitzar-se, així que definitivament ERC i Junts no tindran més remei que acostumar-se a conviure i a treballar plegats. Si accepten aquesta realitat, els entrebancs de la legislatura passada poden servir de vacuna contra el virus de la imminència

Sent com era, doncs, el Govern independentista de coalició l'única alternativa políticament i aritmèticament possible, és lògic preguntar-se per què ha costat tant tancar l’acord, i tot s’explica amb errors tàctics per les dues bandes. El primer error el va cometre Junts per Catalunya quan va assegurar d’entrada que donaria suport a la investidura d’Aragonès encara que no hi hagués acord. Això va proporcionar una falsa posició de força a ERC, perquè tenint com li deien que tenia la investidura assegurada, només calia esperar que el termini s’acabés imposant. I l’error d’ERC va ser pensar que efectivament JxCat donaria suport a la investidura d’Aragonès gratis et amore després de trencar estrepitosament les negociacions. Això també era impossible. La política és sobretot disputa de poder i ningú regala res a canvi de res.

Així que certament podia haver anat tot molt més ràpid, però com tot va bé si acaba bé, ara sembla que, tret dels que són a l’oposició, tothom està content, el comptador s’ha posat a zero i, com diu el poema aquell de Paul Valéry, “la mer, la mer toujours recommencée”.

Amb raó hi ha un cert escepticisme respecte a la convivència d’ERC i Junts al Govern, tenint en compte els precedents, però de tot se n'aprèn. El resultat electoral en circumstàncies tan adverses i aquest nou acord de govern deixen clar que la majoria independentista té tota la pinta d’eternitzar-se, així que definitivament ERC i Junts no tindran més remei que acostumar-se a conviure i a treballar plegats. Si són capaços d’acceptar aquesta realitat, els entrebancs de la legislatura passada poden servir de vacuna contra el virus de la imminència.