Hauríem de ser optimistes perquè la humanitat ha evolucionat sempre a millor. En general, la gent viu millor i és més lliure ara que fa 100 anys, i fa un segle també vivien millor que en el segle anterior. Així successivament fins al paleolític. O sigui que, a la llarga, sempre guanyen els bons, encara que fos tallant el coll a la Maria Antonieta, però, a la curta, podem trobar períodes més obscurs que, en comptes d’avançar, la civilització va retrocedir. És quan els dolents de la història prenen el poder i resulta que ara estan guanyant arreu del planeta.

Sempre hi ha hagut períodes de decadència, a l’Antic Egipte, a la Grècia Clàssica, a l’Imperi Romà, a l’Imperi Espanyol i no diguem a l’Europa del segle XX amb l’ascens dels feixismes. D’ençà, però, de la Segona Guerra Mundial i, sobretot, després de la caiguda del mur de Berlín, semblava que els valors democràtics determinarien l’evolució cap a un món amb societats més lliures i obertes, amb menys pobresa i menys desigualtats i, sobretot, en pau. Hi van contribuir, d'entrada, els pares fundadors de l’Europa democràtica, els Adenauer, De Gasperi, Monnet, Schuman, Churchill... i també el lideratge moral dels Estats Units. Fins i tot, Francis Fukuyama es va atrevir a anunciar la fi de la història. Ara, però, l’home més poderós del món, segons The Economist, és el líder xinès Xi Jinping, que ha superat en el rànquing el president dels Estats Units, Donald Trump, i el líder rus Vladímir Putin. És una evidència que amb Xi, Trump i Putin els valors democràtics que tenien caràcter universal han entrat en decadència.

La guerra de Síria és un exemple paradigmàtic. La va començar el sàtrapa Bashar al-Assad massacrant la seva pròpia població, ha obtingut el suport del Putin i la indiferència de Trump, fins al punt que es busca una impossible solució pactada amb el mateix Assad, atès que és el causant del problema. Turquia havia de ser el pont per on els valors democràtics circularien d’Occident a Orient, però de sobte el president Recep Erdogan, que semblava tan modern, desferma una cruel repressió contra el seu poble amb centenars de morts i milers d’empresonats i ataca els kurds de Síria, que són aliats dels Estats Units. Fins i tot Erdogan desafia Occident acostant-se a Putin, malgrat que Turquia és membre de l’OTAN. Tot plegat, no va impedir que Trump el rebés amb tots els honors a la Casa Blanca i que el cap de l’Aliança Atlàntica, Jens Stoltenberg, encara el justifiqui: “Turquia és un dels països de l'OTAN que més ha patit el terrorisme i té dret a defensar-se".

A Espanya, l’extremisme involucionista s'ha instal·lat en els poders de l’Estat, en el món financer i en els mitjans de comunicació

La deriva autoritària i antidemocràtica es va estenent des dels governs —Polònia, Hongria, Espanya— i des dels parlaments, perquè el creixement de la ultradreta —França, Itàlia, Alemanya— arrossega i determina les polítiques dels partits convencionals, inclosos els socialdemòcrates, que eren els encarregats de mantenir les esperances i han esdevingut els principals provocadors de les respostes desesperades.

A Espanya és molt evident la magnitud de la tragèdia. Aquest dissabte centenars de milers de jubilats han tornat a fer sentir la seva protesta. El debat de les pensions és la punta de l’iceberg de l’augment de les desigualtats, un fenomen en el qual Espanya és campiona, però el més greu és que els pensionistes, els aturats i els treballadors en situació precària no troben ningú amb cara i ulls que vehiculi el seu malestar.

Hi ha crisis paral·leles que tenen el mateix origen. L’empobriment de les classes mitjanes té molt a veure amb la involució democràtica. Per això el govern espanyol s’ha afanyat a restringir les llibertats i perseguir els dissidents amb la llei mordassa.

A diferència del que passa a Europa, on l’extrema dreta capitalitza la insatisfacció, a Espanya l’extremisme involucionista s'ha instal·lat en els poders de l’Estat, en el món financer i en els mitjans de comunicació. Així que els jubilats i les dones que protesten i els treballadors que pateixen la precarietat i els artistes censurats i els activistes reprimits tenen com a adversaris els mateixos que mantenen a la presó els represaliats catalans. Convé tenir-ho en compte, perquè no sobra ningú en la batalla per fer tombar el pèndol de la història un altre cop en la bona direcció, aquí i arreu.