El cap de setmana, 50.000 persones o més han protagonitzat a Madrid una de les manifestacions de protesta més justificades, la de l’anomenada “Espanya buidada”, que vol dir abandonada, oblidada i fins i tot espoliada quan la gent que viu a les contrades rurals no té més remei que emigrar. I ningú que se’n va hi torna. L’augment de les desigualtats que s’arrossega com a mínim des del 2008 entre pobres i rics, entre grans i joves i entre homes i dones és encara més profund i més injust entre la gent que viu a les grans ciutats i els que són de poble. Això val per a Espanya i també per a Catalunya.

No hi ha igualtat d’oportunitats. Estudiar per un jove nascut al medi rural és un luxe només a l’abast dels fills dels cacics. Els serveis públics, la sanitat, l’educació i el transport que hauria de garantir la mobilitat funcionen rudimentàriament. Però l’accés a les noves tecnologies i la connectivitat amb la xarxa, que ja cal entendre-ho com un dret fonamental, ha esperonat el progrés de la humanitat, però la seva diferent implantació ha obert un esvoranc impossible de superar entre la gran ciutat i el retrocés del món rural.

Els factors són diversos, però la llei electoral és determinant i el més insòlit és que les propostes de reforma que van sorgint contínuament van dirigides a discriminar encara més la ruralia en nom de la proporcionalitat dels vots amb l’argument fal·laç que només han de votar les persones i no les hectàrees. “Un home, un vot”, solien dir fa uns anys els urbanites pseudoprogressistes i, com és políticament incorrecte, ara diuen “una persona, un vot”, com si els pagesos o els pastors votessin dues vegades, la qual cosa no ha passat mai.

La llei electoral espanyola, basada en un sistema de llistes tancades i bloquejades, centralitza la presa de decisions fins al punt que els candidats a diputat els decideix el líder de cada partit, triant per descomptat no pas els millors, ni els més coneixedors dels problemes del seu lloc d’origen, sinó els més fidels. Així, quan un diputat ha de votar entre el que li ordena el líder i el que li reclama la gent que l’ha votat, sempre obeeix el líder, perquè si no ho fa, no tornarà a ser candidat. I des d’aquest punt de vista, el diputat per Terol, per Sòria o per Lleida no treballa per a la seva circumscripció, sinó per al seu partit. O, més ben dit, per al líder del seu partit.

Els candidats a diputat els decideix el líder de cada partit, triant, per descomptat, no pas els millors, ni els més coneixedors dels problemes del seu lloc d’origen, sinó els més fidels

Posem un exemple, sense acritud. Alfredo Pérez Rubalcaba va néixer a un poblet de Cantàbria, però de ben petit la família es va traslladar a Madrid. El noi va créixer al Barrio de Salamanca i va estudiar al Colegio del Pilar. Ha estat diputat per Toledo, per Madrid, per Cantabria i per Cadis! Es coneix el que va fer Rubalcaba per salvar la monarquia quan semblava que s’ensorrava, o, tot s’ha de dir, el que va fer per acabar amb ETA, o també la seva intervenció per neutralitzar l’Estatut que havia aprovat el Parlament, però la feina específica que va fer per Toledo o per Cadis no he aconseguit trobar-la. Sí que he trobat unes declaracions seves afirmant que “des de Cadis seguiré defensant Cantàbria”. Dit d’una altra manera, la circumscripció és irrellevant.

Això no seria possible a França ni al Regne Unit, que tenen sistemes electorals diferents, però on el diputat ho serà amb el suport dels seus conciutadans o no ho serà. De fet a França si un no comença guanyant l’alcaldia del seu poble, tindrà poca carrera política. Mitterrand ho va ser de Château-Chinon, un poble de 2.000 habitants. Això explica que malgrat ser França un país centralista, cada diputat de l’Assemblea a més de representar la nació, s’ocupa del seu districte. L’esplendorós paisatge francès té molt a veure amb el poder polític dels pagesos i la influència dels diputats de províncies. El sistema electoral a França és majoritari i a dues voltes. Al Regne Unit, els membres de la Cambra dels Comuns són elegits per districtes uninominals. Com s’ha vist ara, és Teresa May, la primera ministra, qui depèn dels diputats i no al revés com a Espanya i com a Catalunya.

La representativitat del territori és important i és una qüestió de justícia. Sempre hi haurà qui defensarà la implantació de la fibra òptica a l’Eixample de Barcelona o al Barrio de Salamanca perquè són àrees prou poblades on el negoci és rendible, mentre que portar cable fins a una masia del Montseny costa molts diners i només dona servei a una família. Resulta, però, que aquella família ha de tenir els mateixos drets que un executiu de la Diagonal, així que els poders públics han de garantir l'equitat i si no ho fan, algun diputat ha de denunciar la injustícia.

Certament, la llei electoral espanyola i també la catalana ja donen un plus de representativitat a les províncies menys poblades. A Sòria es pot ser diputat amb 12.000 vots, quan a Madrid o a Barcelona se'n requereixen més de 90.000. Però aquesta dada resulta enganyosa. D’entrada, perquè els diputats representen abans el partit que la circumscripció, però hi ha més. Sant Jaume de Frontanyà i Gisclareny són els pobles més petits de Catalunya i, en canvi, pertanyen a la circumscripció electoral de Barcelona. El diputat per Barcelona sempre tindrà més en compte la gent de l’àrea metropolitana de Barcelona, que són més de tres milions, que no pas els 30 de Sant Jaume o els 27 de Gisclareny. Amb una divisió per districtes més racional, la gent del Berguedà estaria més ben representada.

La qüestió és, però, que totes les propostes de canvi de la llei electoral són per fer-la més proporcional encara del que és. És a dir, més per a Madrid i Barcelona i menys per a Sòria i Terol, en el cas espanyol, i menys per a Lleida i Girona en el cas català. En aquest assumpte fins i tot Podemos i Ciutadans plantegen idees similars. Portant-lo a l’extrem, Ciutadans i també el PSC somien per a Catalunya un districte electoral únic. Ho volen perquè llavors no és que s’oblidarien de la ruralia, és que a Girona i Lleida no hi posarien els peus ni per fer campanya, perquè el resultat electoral de Girona i Lleida seria irrellevant comparat amb el pes demogràfic de l’àrea metropolitana de Barcelona. A Espanya, el districte únic és una ambició nacionalista pròpia de Vox i Ciutadans pensada també per acabar amb els partits catalans i bascos, però molt abans deixaria d’existir Terol.

David González
Opinió El partit més mentider David González