La massacre de Butxa, les imatges que ens arriben dels crims de guerra que perpetren les tropes russes a Ucraïna, amb civils torturats i assassinats i amb hospitals infantils bombardejats, han escandalitzat el món sencer i ens interpel·len si podem mantenir-nos impassibles. Es parla de genocidi, de crims de guerra, tanmateix, cap país occidental està disposat a enviar tropes que canviïn la correlació de forces sobre el terreny i aturin la sanguinària ofensiva de Vladímir Putin. I restar impassibles davant d’un genocidi resulta, si més no, moralment contradictori. El 'no a la guerra' és compartit sempre per tothom, però hi ha moltes maneres de gestionar-lo, fins i tot militarment. Al capdavall, en situacions conceptualment similars, tropes estrangeres van haver d’intervenir, per exemple per aturar la neteja ètnica que practicaven Slodoban Milošević i Ratko Mladić als Balcans. Si algun retret es va fer llavors, va ser justament la inhibició dels europeus com a tals davant un conflicte tan proper, la solució del qual van haver de liderar, un cop més, els Estats Units. Intervenció aliena ha estat també la guerra de l'Afganistan, com també l’operació militar per impedir la invasió de Kuwait per part de l’Iraq de Saddam Hussein, amb el suport del Consell de Seguretat de les Nacions Unides... La llista es podria allargar més i més.

A Europa, l’opinió pública sol rebutjar molt majoritàriament la intervenció en les guerres més o menys alienes. Als Estats Units, no tant com ara. A mesura que es fa més patent el genocidi, els ciutadans nord-americans es mostren més partidaris d’ajudar Ucraïna, de reforçar el suport i de protegir els països aliats de l’OTAN fronterers amb Rússia, però estan totalment en contra d’enviar tropes per enfrontar-se a Rússia i doblegar Putin. La raó és gairebé òbvia. Ni Milošević, ni Mladić, ni Saddam Hussein tenien armes nuclears —encara que en el cas d’Iraq va ser el gran i fals argument— i, en canvi, Putin en té al voltant de 6.000. I el mandatari rus, conscient del seu poder, no se n'ha estat d’amenaçar: “Qualsevol que consideri interferir des de l'exterior —va advertir— patirà les conseqüències més grans de la història”.

L’equilibri del terror practicat durant la guerra freda entre Rússia i els Estats Units no permetia a cap dels dos llençar un atac nuclear perquè ningú estaria en condicions de guanyar una batalla d’aquestes proporcions. Per molta destrucció que generés en l’enemic, el primer atacant tenia assegurada també la pròpia destrucció. Des d’aquest punt de vista, l’equilibri del terror va ser una certa garantia de seguretat, però ara ens trobem que l’amenaça nuclear permet a Putin plantejar una guerra convencional amb la garantia que no pot ser atacat, en aquest cas, pels països de l’OTAN. Ho va fer a Crimea, ho continua fent a la resta d’Ucraïna i ningú pot assegurar que no ho faci després a Moldàvia o Bielorússia. És a dir que la dissuasió nuclear propicia d’alguna manera que les grans potències derivin les seves disputes en conflictes de menor escala i sovint a casa d’altri.

No sabem quant durarà la guerra d’Ucraïna, però sí que ha accelerat el canvi de proveïdor energètic a Europa. Fins ara Europa depenia sobretot de Rússia i ara dependrà sobretot d’Estats Units. Europa sempre depèn, d’un imperi o d’un altre.

Així que Putin no tindrà cap incentiu per aturar la guerra contra un exèrcit més feble que el seu. Tot és qüestió de temps. Certament, la resistència d’Ucraïna ha estat més valerosa del que es podria esperar, però allargar indefinidament el conflicte va inexorablement a favor dels russos... tret que les sancions provoquin un col·lapse de l’economia russa i una rebel·lió interna al Kremlin, que sembla poc probable i que tampoc garanteix que no provoqués una reacció desesperada de Putin i els seus fidels.

En qualsevol cas, difícilment les sancions a Rússia tindran l’efecte perseguit mentre Europa continuï dependent del gas rus. Sona molt malament, però cada dia Europa finança la guerra de Putin amb la factura del gas, que puja 800 milions d’euros diaris i continua creixent. Enguany 2022 la importació de gas rus a Europa ha augmentat el 54%! Així que l'única manera imaginada precisament pels Estats Units per frenar Putin sense intervenir militarment a Ucraïna seria cancel·lar els contractes de subministrament de gas d’Alemanya i altres països europeus amb Moscou. Ja hem vist les reticències alemanyes i austríaques, però immediatament el president Biden ha viatjat a Brussel·les per oferir els seus productes. Gas liquat procedent del fracking, aquesta font energètica que ràpidament Catalunya es va afanyar a prohibir. A prohibir la producció, no pas a consumir i pagar-la cara, perquè Espanya, malgrat el subministrament algerià, és el país europeu que més ha incrementat els darrers anys la importació de gas des de l’altra banda de l’Atlàntic.

Arribats a aquest punt, és legítim plantejar-se dubtes raonables que diria en Cuní sobre qui guanya i qui perd amb les guerres i amb alguns fenòmens polítics. La irrupció dels Verds com a força política a Alemanya va imposar el rebuig a l’energia nuclear, la qual cosa va suposar una victòria comercial i política de Rússia en propiciar la dependència europea del gas rus. Des de llavors, Europa ha estat liderant la lluita contra el canvi climàtic i la descarbonització de l’economia, mentre es multiplicava a tot el planeta la producció i el consum de gas. I partir de 2016 els Estats Units van optar estratègicament per la construcció de plantes de liqüefacció i la posada en marxa de noves terminals marítimes per a l’exportació de gas natural liquat a Europa i Àsia. Rússia va exportar a Europa l’any passat 41.600 milions de metres cúbics de gas. Després de la visita de Biden a Brussel·les, la previsió és que siguin els Estats Units qui en pocs anys subministrin a Europa 50.000 milions de metres cúbics de gas liquat, una bona comanda. No sabem quant durarà la guerra d’Ucraïna, però sí que ha accelerat el canvi de proveïdor energètic a Europa, amb les conseqüències geopolítiques corresponents. Fins ara Europa depenia sobretot de Rússia i ara dependrà sobretot dels Estats Units. Europa sempre depèn, d’un imperi o d’un altre.