Diversos autors han fet sonar les alarmes i omplen pàgines i pàgines dels diaris de referència perquè temen que davant la crisi sanitària global l’autoritarisme propi del règim xinès guanyi la partida a les democràcies liberals i imposi el seu sistema de control dels ciutadans que acabaria amb les llibertats individuals. Això és molt possible que acabi passant, però encara està per veure. En canvi, el que, de moment, la pandèmia ja està modificant és el funcionament dels sistemes democràtics: el parlamentarisme, el control democràtic dels governs i fins i tot els processos electorals. I el que no sabem és si el que està passant ara són precedents que acabaran consolidant-se.

Ja fa dies que veiem per la televisió parlaments que celebren sessions parlamentàries sense gairebé parlamentaris per prendre les decisions més transcendentals de les darreres dècades. I ens assabentem del que passa perquè ens ho hem de creure. És la mateixa institució qui ho transmet perquè els mitjans ho divulguin acríticament. No hi ha testimonis que puguin aixecar acta més que l’oficial. Els periodistes no poden entrar al Congrés dels Diputats ni tampoc a l’Assemblea Nacional Francesa, per posar només dos exemples.

La setmana que ve el Parlament de Catalunya celebrarà el ple de pressupostos amb centenars de votacions telemàtiques o delegades. No cal dir que el debat serà molt diferent del que hauria estat en condicions normals. Les tàctiques dels grups parlamentaris hauran de readaptar-se. El filibusterisme ja no serà el que era, i les cròniques parlamentàries telemàtiques, tampoc. Els mitjans també hauran de repensar com explicar el que no passa a l’hemicicle. Tot serà diferent, la qual cosa, almenys a priori, no vol dir necessàriament que hagi de ser pitjor o hagi de ser millor. I, per cert, la cambra catalana aprovarà uns pressupostos que va costar Déu i ajuda pactar-los quan ningú tenia previst que s’hauran d’executar en situació d’emergència nacional i amb un canvi radical de prioritats.

La pandèmia ja està modificant el funcionament dels sistemes democràtics: el parlamentarisme, el control democràtic dels governs i fins i tot els processos electorals. I el que no sabem és si el que està passant ara són precedents que acabaran consolidant-se

Hem assistit també a l’ajornament indefinit d’eleccions convocades a Galícia o al País Basc, o interrompudes en plena celebració, com ha estat el cas de les municipals franceses, pendents d’una segona volta que ningú sap quan ni com es farà. En cap cas el resultat ja no pot ser el mateix. Si a Galícia la gent gran no va a votar, Núñez Feijóo patirà els danys col·laterals de la pandèmia. Ara que el president Quim Torra i el seu Govern han demostrat que sempre serà millor l’autogovern d’aquí que el malgovern d’allà, el Tribunal Suprem inhabilitarà el president quan Catalunya tampoc està en condicions ara mateix de celebrar eleccions i una altra investidura també s’hauria de fer en circumstàncies insòlites. I si finalment les eleccions es convoquen a finals d’any o l’any que ve, quin serà el leitmotiv de la campanya i qui s’atrevirà a anar a votar?

Als Estats Units, la crisi sanitària ha interferit en tot el procés de primàries i amenaça d'impedir la celebració de les convencions per proclamar candidats per a les presidencials de novembre. Els demòcrates la tenen convocada a Milwaukee, Wisconsin, un estat clau on fa quatre anys Trump va superar Clinton contra pronòstic per només 22.000 vots de diferència. Prevista per al juliol, ja han hagut de posposar-la a l’agost i l’aspirant Joe Biden ja comenta amb resignació que probablement haurà de celebrar-la telemàticament, la qual cosa suposarà un trist llançament de la seva candidatura. Els republicans confien a poder llançar des de Charlotte, Carolina del Nord, un Trump victoriós cap a la reelecció, però tot fa preveure que la xifra de 22.000 morts que ara hi ha als Estats Units s’haurà multiplicat per 5, segons les previsions.

Té interès la qüestió americana perquè ja ha sorgit el debat sobre la conveniència de facilitar la participació electoral remota. Als Estats Units existeix la convicció compartida per republicans i demòcrates que si votés tothom, els republicans no guanyarien mai. Per això els governadors republicans i sovint els tribunals amb majoria conservadora avalen mesures que tenen com a objectiu evident, però no confessat, impedir la participació de les minories, que, tret dels cubans de Florida, solen decantar-se pels demòcrates. Així, alguns estats conservadors es neguen a acceptar el vot per correu, exigeixen molts tràmits per al registre i redueixen el nombre d’oficines, per dissuadir els electors que es consideren adversaris. Tanmateix, el coronavirus també ho està canviant tot. Alguns assessors estan avisant Trump que si no facilitat el vot remot, potser molta gent gran no vagi a votar i la seva reelecció perilli, atès que tot i que encara que va de favorit, li va de molt pocs vots en estats clau.

Òbviament, l’habilitació per diverses vies del vot no presencial, sigui per correu, telemàtic, delegat o com sigui, canvia de facto el cos electoral. Ni voten els mateixos, ni els que voten tampoc voten igual, perquè canviarà fins i tot els tipus de campanya i la interacció entre els electors i els candidats. Difícilment es podria sostenir, per exemple, un sistema tan oligàrquic com l’espanyol amb llistes tancades i bloquejades. Per tant, el resultat serà probablement diferent. I si ara, a causa de la pandèmia, es crea un precedent, serà després molt difícil tornar enrere. I llavors començarem a observar els nous desafiaments d’aquesta ciberdemocràcia, perquè si ara així que entro en un web de bicicletes m’arriben tots els anuncis imaginables, no només de bicis i accessoris, sinó de qualsevol producte o servei que solen consumir la gent que va en bici, què no passaria si algú del ciberespai descobrís a qui he votat. Ai, ai, ai...