Després de la sentència, la conclusió més estesa és que el veredicte del Tribunal Suprem no contribuirà a la resolució del conflicte, amb una significativa diferència entre les posicions expressades des de Catalunya i les expressades des de Madrid. A Catalunya, la sentència ha estat rebuda majoritàriament amb indignació. Algunes entitats i associacions de la societat civil que no s’han pronunciat a favor de la independència, ni tan sols del dret a decidir, han expressat la seva convicció que “la presó no és la solució” com, sense anar més lluny, assenyala el comunicat del Futbol Club Barcelona. Fins i tot des de posicions inequívocament antiindependentistes les condemnes han estat rebudes com un factor que complica i allarga més que no resol el problema que voldrien superar.
A Madrid, si ens hem de guiar per l’opinió publicada, que cal dir, d'acord amb les enquestes, que és més radical que el conjunt de la ciutadania, la sentència no resol el conflicte perquè o bé ha estat massa tova i per tant no serveix per derrotar i desactivar definitivament el moviment independentista ―difícilment una sentència judicial ho aconseguiria― o, segons els més constructius, perquè dificulta la possibilitat de recuperar per a la política un conflicte estrictament polític tan judicialitzat. Ho diu Iñaki Gabilondo: “Cada dia és més difícil el que és imprescindible”.
El tribunal assumeix que es troba davant d’un conflicte polític i que la seva obligació no és defugir-lo, sinó assumir la responsabilitat de demostrar la força de l’Estat per guanyar-lo. El conflicte els fa sentir-se útils, orgullosos, feliços, perquè saben que la història ―i el combat― continua
És la mateixa sentència la que admet que la voluntat per part catalana era només la de forçar una negociació: “Todos los acusados ahora objeto de enjuiciamiento eran conscientes de la manifiesta inviabilidad jurídica de un referéndum de autodeterminación que se presentaba como la vía para la construcción de la República de Cataluña. Sabían que la simple aprobación de enunciados jurídicos, en abierta contradicción con las reglas democráticas previstas para la reforma del texto constitucional, no podría conducir a un espacio de soberanía. Eran conocedores de que lo que se ofrecía a la ciudadanía catalana como el ejercicio legítimo del derecho a decidir, no era sino el señuelo para una movilización que nunca desembocaría en la creación de un Estado soberano. Bajo el imaginario derecho de autodeterminación se agazapaba el deseo de los líderes políticos y asociativos de presionar al Gobierno de la Nación para la negociación de una consulta popular. Los ilusionados ciudadanos que creían que un resultado positivo del llamado referéndum de autodeterminación conduciría al ansiado horizonte de una república soberana, desconocían que el derecho a decidir había mutado y se había convertido en un atípico derecho a presionar”.
Si fa no fa, és la mateixa tesi del farol expressat per la consellera Ponsatí. En canvi, però, el tribunal opta per exagerar i/o tergiversar els fets, magnificant una suposada violència que tothom sap que no va existir el 20 de setembre davant la Conselleria d’Economia i durant el referèndum de l’1 d’octubre, quan l'única violència va ser l'emprada per les policies. És més, la mateixa sentència constata que la voluntat del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va ser obrir una via de diàleg quan el 10 d’octubre va suspendre la declaració d’independència consegüent al resultat del referèndum. Una proposta que no va trobar interlocutor disponible del govern Rajoy. Malgrat tot això, el Tribunal Suprem espanyol ha considerat necessari castigar severament el “dret a pressionar” amb la sentència més severa imaginable atès que no podia argumentar la rebel·lió després de la sentència de Schleswig-Holstein.
Tot va ser, doncs, un señuelo para una movilización i, en canvi, els acusats han estat condemnats a cent anys de presó com si fossin delinqüents més perillosos que assassins i violadors. Arribem, doncs, a la conclusió que l’acarnissament és específic. Que el tribunal assumeix que es troba davant d’un conflicte polític i que la seva obligació no és defugir-lo, sinó assumir la responsabilitat de demostrar la força de l’Estat per guanyar-lo. Dit d’una altra manera, el conflicte els fa sentir-se útils, orgullosos, feliços, perquè saben que la història ―i el combat― continua.