El més transcendent de les eleccions andaluses per a Espanya i també per a Catalunya no és qui queda primer sinó qui queda segon. La batalla que lliuren el Partit Popular i Ciutadans per quedar en segona posició determinarà la coalició que governarà Espanya els propers anys, encara que l’important és que governi qui governi a Espanya mantindrà viva la croada contra Catalunya i el sobiranisme. La relació Espanya-Catalunya vindrà marcada per les sentències contra els líders independentistes catalans i la gestionarà un govern inevitablement bel·ligerant, per descomptat molt més que l’actual.

Els poders fàctics ja han convençut Pedro Sánchez, que no el deixaran continuar governant amb una majoria parlamentària on siguin els independentistes. I també l’establishment i els sondejos han deixat clar que només amb Podemos el PSOE mai sumarà majoria, així que la previsió política per Espanya és un govern de coalició PSOE-PP, PSOE-Ciutadans, o tots tres alhora, sempre que les dretes en el seu conjunt, PP, Ciutadans i Vox, no sumin 176 diputats, que tot podria ser. Des de Catalunya estant, qualsevol d’aquestes alternatives agreujarà i eternitzarà el conflicte.

Sembla mentida que gent pragmàtica com Felipe González aboni l’entesa del PSOE amb Ciutadans abans que amb Podemos, perquè el que no pot generar cap mena de dubte és que amb presos polítics i amb una política agressiva, per exemple, contra la llengua catalana des del govern espanyol, el que se’n diu estabilitat política no n’hi haurà.

Si ara Cs fa el sorpasso, es postularà com a alternativa sense cap altra estratègia que afegir crispació

Les bases socialistes ja han demostrat repetidament que volen un govern d’esquerres i que no volen un govern que ajudi unes dretes que ni tan sols condemnen el franquisme. Els militants del PSOE van ressuscitar Pedro Sánchez, després que la vella guàrdia el va defenestrar per negar-se a facilitar que governés Mariano Rajoy. Però les bases socialistes són una cosa i el sanedrí socialista quelcom de molt diferent, que en els moments clau imposa la voluntat del monarca. Observi’s que el PSOE pràcticament només ha pactat amb el PCE, Esquerra Unida o Podemos als ajuntaments i a algunes comunitats autònomes, especialment quan els ha necessitat per poder governar. Tanmateix, per governar la nación, el PSOE sempre va mirar cap a la dreta. Els aliats preferents eren Convergència i Unió i el Partit Nacionalista Basc.

De fet, l’establishment político-financer va dedicar diners i energies per promocionar Ciutadans i substituir CiU com a comodí per completar les majories insuficients de PSOE i de PP. Resulta, però, que Ciutadans ja no es conforma a ser frontissa. El partit d’Albert Rivera, amb més ambició que talent, vol prendre al PP la condició d’alternativa conservadora al govern del PSOE. Si ara Cs fa el sorpasso i el PP queda relegat a la tercera posició al Parlament andalús, Ciutadans es postularà com a alternativa sense cap altra estratègia que afegir crispació al recurrent “acoso y derribo” contra el govern de Pedro Sánchez, atacant sobretot per Catalunya, com ja ha començat a fer.

Així que guanyant els propers comicis com preveuen les enquestes, Pedro Sánchez es trobarà davant de dilemes impossibles. No li deixaran sumar majoria amb els independentistes; podrà sumar majoria amb el PP, quelcom que semblaria inversemblant tenint en compte els antecedents personals de Sánchez. I fer coalició amb Ciutadans requeriria empassar-se tots els gripaus i enllitar-se amb el pitjor enemic, el que no té un altre objectiu que destruir-lo. Total, que Ciutadans, un partit que ha crescut a base d’erigir-se en el màxim defensor de l’espanyolitat, farà d’Espanya un país ingovernable. I una altra paradoxa. Alguns quadres sobiranistes catalans observen amb optimisme aquesta perspectiva tan estremidora. Estan convençuts que la causa catalana reeixirà quan l’estat espanyol no ofereixi dubte de la seva brutalitat antidemocràtica i a més esdevingui definitivament un desgavell ingovernable.