Cal insistir que la veritat nua i crua és que Pedro Sànchez no té ni ha tingut la mínima intenció d’aprovar els pressupostos de l’Estat amb el suport dels diputats independentistes. Sap que no li ho permetrien. Així que tot el ritual d’acord progressista amb Podemos és un fantàstic espot propagandístic per fer veure que ha arribat l’esquerra al poder i que si no fa més és per culpa de la convergència dels independentistes amb la dreta espanyola. Farien bé els líders sobiranistes de deixar d’omplir-se la boca amb el no als pressupostos com si fos una heroïcitat, perquè provoquen un fart de riure a Madrid, on no hi són ni se’ls espera. De fet, més divertit seria que votessin a favor, perquè provocarien un cataclisme de conseqüències imprevisibles.

Si alguna cosa ha quedat prou clara des de la moció de censura que va descavalcar Rajoy, és que el Govern de Pedro Sánchez no significava un canvi polític en el sentit estricte, sinó una rectificació estètica d’urgència per salvar un règim que s’enfonsava per la corrupció, la inoperància i el ressò internacional del desafiament català. Ja s’han produït prou fets que demostren que Sánchez no mana. No tocarà els pressupostos, no s’atreveix a ordenar a la fiscalia el que ha de fer, i pobre d’ell que cancel·li la venda d’armes a l'Aràbia Saudita, patrocinada pel rei Felip, que tant va deplorar quan exercia a l’oposició.

Sí que és cert que l’actual líder del PSOE s’ha adonat que el conflicte català és l’etern invent estratègic de la dreta espanyola per barrar el pas a l’esquerra. L’esquerra només ha pogut governar a Espanya quan ha estat molt majoritària a Catalunya. Sense els suports majoritaris dels catalans, no té res a fer. Per tant, el que li convé al PSOE és acabar o, si més no, passar pàgina del conflicte català com abans millor, la qual cosa difícilment succeirà mentre hi hagi presos i exiliats. Per això Miquel Iceta va parlar abans que ningú de l’indult i tants socialistes han expressat que preferirien que no hi haguessin líders sobiranistes a la presó. Potser personalment alguns se’ls estimen, però sobretot saben que els perjudica.

L’actual líder del PSOE s’ha adonat que el conflicte català és l’etern invent estratègic de la dreta espanyola per barrar el pas a l’esquerra

Ara bé, el PSOE d’ara no és el de 1934. Llavors, quan després de les eleccions de 1933 la dreta espanyola va intentar pervertir el projecte republicà del 31, l’esquerra espanyola es va rebel·lar als territoris on dominava, Astúries... i Catalunya. Els historiadors rigorosos saben que la proclamació de l’Estat Català el 6 d’octubre formava part d’una conspiració inequívocament republicana i, per tant, espanyola. La prova és que quan les esquerres van recuperar el poder el 36, Companys i el seu Govern van ser restituïts.

Ara, Catalunya s’ha avançat contra la involució democràtica perpetrada pels qui reivindiquen una tergiversada Constitució del 78 que van votar en contra. I Catalunya s’ha trobat gairebé sola, només amb Podemos. Dins del PSOE hi ha una quinta columna nacionalista espanyola, que fins i tot recorda amb orgull el falangisme dels seus ancestres com a exemple patriòtic. Són els que, si Sánchez no reacciona, el portaran a la perdició.

A Espanya hi ha un cunyat del Rei a la presó perquè era tan escandalós tot el que feia la família, que van haver de fer abdicar el pare i fer pagar al gendre la salvació de l’empresa familiar. Tots els partits del règim tenen condemnes per corrupció. El Tribunal Suprem fa aigües pertot arreu. El Partit Popular, que està absolutament podrit, condemnat per corrupció i amb escàndols, com ara el de Cospedal i Villarejo, ha optat per aixecar el cap per erigir-se no pas en garant de la unitat d’Espanya, sinó com a “martell d’heretges” que assenyala el PSOE com a aliat de l’anti-Espanya. És el que han fet sempre. Han convocat una cimera presumptament constitucionalista per deixar fora el PSOE. I, per la seva banda, Ciutadans i Vox han convocat manifestacions contra un hipotètic indult als independentistes, que va dirigit inequívocament contra el PSOE. Catalunya ha esdevingut la coartada per tapar la decadència espanyola, fins al punt de fer-se  imprescindible, per a la dreta i per a l’esquerra.