De l’absurda, en aparença, comparança del títol, potser no se’n pot extreure una lliçó, però ben segur sí que se’n pot obtenir una bona conclusió. L’independentisme sempre ha titllat l’Estat al qual s’oposava i del que volia marxar de feble, d’incompetent o de corrupte, o bé de les tres coses a la vegada. Només calia veure les declaracions dins i fora dels processos judicials de les autoritats espanyoles: tot al·legant llur desconeixement i delegant en subordinats la solució de problemes, negant evidències o, al cap i a la fi, tot negant-se a parlar. Rajoy seria l’epítom d’aquest conjunt de virtuts.

També vam veure les declaracions, especialment judicials, d’alts responsables d’aparells de l’Estat o bé tan lluny de la realitat com un quadrat d’una esfèrica, o manifestant una ignorància difícil d’imaginar en circumstàncies crítiques per l’Estat davant la crisi que va culminar el 2017 i de la qual no se n’ha sortit encara. Dins del grapat de personatges pintorescs habitant en llurs propis mons, sense entendre el seu exterior, Villarejo ens dona la darrera i més actualitzada versió del policia xulesc i tavernari que, al cap i a la fi, com es demostra d’un temps ençà, el seu negoci no és obtenir informació en favor dels seus clients, sinó a obtenir sucoses remuneracions a canvi de seguretat. Igual que fa un temps un advocat de les nostres contrades, especialista a crear a consciència els problemes per després presentar-se davant els seus patrocinats com a salvador, cosa que el convertia en un àngel de la guarda excepcionalment ben remunerat.

La credibilitat de fatxendes d’aquesta mena és nul·la. Res ha dit Villarejo de la seva inventada Operació Catalunya —una obra mestra de l’estultícia— que no sabéssim, en especial de la relació més que evident entre el CNI i l’imam de Ripoll —a Ripoll calia mantenir una cèl·lula islamista controlada? Com tots els mentiders exagera tant que es desvirtua a si mateix. Presentar el 17-A com un atemptat de falsa bandera o un ensurt no arriba ni a acudit. Ni tan sols el fiasco sanguinari d’Alcanar. Més aviat fa palès un descontrol absolut sobre un actiu de fireta. És molt recomanable llegir sobre això la magistral peça de divendres de Jaume Alonso-Cuevillas.

Malgrat totes aquestes mostres maldestres, un dels grans errors de l’independentisme ha estat confondre el govern d’Espanya amb l’Estat espanyol. Aquest és qui a empentes i rodolons, amb una dosi inaudita de repressió, ha guanyat momentàniament la partida als indòcils catalans. L’Estat, no el govern espanyol, sempre ha estat a lloc. Aquest cop, amb el procés, les ha passat ben magres, i s’ha emportat la sèrie. No el campionat.

Contra la fortalesa de l’Estat l’independentisme no ha emprat els seus instruments, diria, que quasi invencibles: la unitat. La crònica —espero que no genètica— manca d’unitat porta l’independentisme i el país en el seu conjunt pel carrer de l’amargura. Des d’episodis com els dels 1.515 contra els 1.515, el comportament dels dirigents, de tots, amb trencadissa de carnets fins i tot o 155 monedes de ves a saber què, culminant, en l’elecció presidencial post-21-D no investint Jordi Turull, l’independentisme ja manifestat a pit descobert la seva desunió.

Amb aquesta manifesta manca d’unitat no vull dir que sigui la millor via per a la independència aquesta d’aquí o la de més enllà. Però sense unió, qualsevol via és inútil. Com l’experiència demostra que tirar cadascú pel dret aboca al fracàs. El fracàs de l’independentisme suposa l’enfortiment de l’Estat. En aquest estat de coses permanent, no resulta gens estrany que la taula de diàleg no sigui prioritària a Madrid. Mentre no hi hagi unitat aquí, a Madrid calma chicha.

En aquest estat de coses permanent, no resulta gens estrany que la taula de diàleg no sigui prioritària a Madrid

L’últim episodi ens l’ha servit la sobtada, vist des de fora, renúncia de Jordi Cuixart a presentar-se la reelecció d’Òmnium. Ell que va ser l’únic davant el Tribunal Suprem que ho va dir: no estarà al capdavant del ho tornarem a fer. La legítima pregunta, reitero, vist des de fora, que ens podem fer és: quina és la raó del pas al costat d’en Jordi Cuixart, el líder cívic civil per antonomàsia? Poden haver-hi moltes de raons: familiars, personals, polítiques...

Les que interessen són les polítiques; les personals són personals i alienes a l’escrutini públic. Em temo que són raons que han defraudat l’extraordinària bona fe de Cuixart. O dit d’una altra manera: l’espectacle de la desunió. La cosa ja va començar pels hiperventilats de sempre —a sou de qui estan els hiperventilats permanents, els que tiren la primera pedra i desapareixen?, quan, a tots els presos els van tirar per la cara l’acceptació de l’indult. Què era això d’acceptar el perdó ofert per l’Estat opressor? Què era això de posar per sobre de les raons polítiques els egoismes personals? Frases totes elles històriques i no llunyà recorregut. Sortosament, la cosa no va anar més. Cal dir que hom va veure cap cua a les presons, ni cap mercedari de Pere Nolasc oferint bescanviar-se.

Però sí que va anar a més, tot creant un marejol important dos gestos molt de Cuixart, que fan que Cuixart sigui Cuixart i mereixi un gegantí respecte cívic. El primer va ser l’abraçada amb Miquel Iceta, al palau de la Generalitat, després la presa de possessió del president Aragonès. L’altre, amb ocasió d’haver acabat el pregó de La Mercè, Cuixart va tornar a agafar el micro per censurar els crits i donar suport a l’alcaldessa Colau.

La unitat sense els trets de la conciliació i la reconciliació no va enlloc, ja que és una unitat anorèxica i als ossos. Cuixart ho ha vist sempre així. Però no tots són Cuixart. Manca molta altura de mires i molta cultura política per arribar a la seva altura. Em temo que Jordi Cuixart ha pensat que, potser, no és eixe món.

La prova és que li hem dedicat molt més temps al fatxenda de Villarejo que a reflexionar els perquès del, dit amb totes les lletres, tirar la tovallola per part de Jordi Cuixart. Una cridanera desproporció.