Toc de queda

El toc de queda acordat per la Generalitat i avalat per la justícia en dues resolucions des del 24 de desembre fins al, per ara, 21 de gener, és a dir, un mes, ha generat tota mena d’atacs. Uns, interessats, massa parcials; altres, més encertats, que han de ser considerats.

Entre els interessats hi ha el de l'oci nocturn. No permetre la circulació nocturna de persones, encara que siguin cinc hores, pot fer patir, en part, l’oci nocturn. Ara bé, com va dir la interlocutòria del TSJ de Catalunya de 30 de desembre passat, ni invoquen cap dret fonamental ni esmenten cap interès públic: només el seu propi interès comercial, que ni és un dret fonamental ni un interès general. L’oci nocturn no pot ser considerat exercici d’un dret fonamental. A més, no cal fer un estudi molt profund per saber per a què serveixen les discoteques i locals similars: per facilitar la proximitat personal. I la distància personal amb mascareta és el seu oxímoron.

Una altra cosa és si, per raó de la pandèmia, l’estat ―és a dir, els diners de tots nosaltres― ha d’indemnitzar els titulars dels negocis que pateixen limitacions en el seu desenvolupament. Vejam: la pandèmia és un risc, i amb els riscos corre l’emprenedor, no l’estat en una economia de mercat. Per no prendre massa mal quan venen mal dades existeixen les assegurances. En una economia liberal, l’estat no és el pare que tot ho repara. O dit d’una altra manera: no hi ha emprenedoria sense risc, risc que ha d’assumir l’emprenedor. Per què no es pot recórrer a l’estat, és a dir, als nostres diners, quan el vent bufa en contra? Per què? Perquè, quan bufa d’empopada, els beneficis no es reparteixen entre tots. Economia liberal, recordem. O equilibri de prestacions.

Que les crisis són una font d’oportunitats ―diuen― ho han demostrat molts empresaris, segurament perquè ja eren d’èxit abans de la pandèmia: durant la pandèmia s’han reinventat en tot o en part. Fins i tot en alguns casos, sense acomiadar ningú, ni sol·licitar ERO o ERTO. Aquests són els empresaris que aixequen l’economia i beneficien tota la societat. Aprofitar el canvi d’horaris i fer que es quedin: sopar abans i anar, per tant, abans de ballaruga. És una idea.

Però no ens despistem. Anem a temes més centrals des del punt de vista dels drets fonamentals. El toc de queda afecta, però de retruc, el negoci tradicional de l'oci nocturn. Però indirectament, no ens confonguem. Els afectats directes són els ciutadans. Altres negocis també s’han vist afectats: taxis, transport públic, súpers de 24 hores, alimentació, els deliveries...

El dret a la vida, que ningú dubta que és un dret fonamental de primeríssim nivell, base de tota la resta de l’eixam de drets fonamentals, cal garantir-lo amb un sistema de salut pública i sanitari que no estigui en perill

Una certa tendència caviar veu en qualsevol restricció de drets una agressió i una lesió nuclears a un dret fonamental. Res més lluny de la realitat quotidiana. Una punxada d’una vacuna no és una agressió, no és una lesió. La punxada d’una vacuna, com l’ablació de l’apèndix, no és una lesió. Ans al contrari, és una acció curativa. El fet de fer cua, presencial o telemàtica, per renovar el carnet de conduir no és una detenció ni cap privació de la llibertat ambulatòria. No és cap limitació de la llibertat de circulació que en lloc de poder baixar per carrer Muntaner el dia 5 de gener a la tarda a la Gran Via només es pugui accedir-hi per carrer Bruc. No és cap atac a la llibertat de culte tancar una església a causa del seu estat de conservació. I així continuadament ad infinitum (perdó per la llatinada, però, ja saben, ho imposa la professió!).

No poder sortir a les nits entre la una i les sis de la matinada, deixant de banda que, malgrat ser una prohibició general, afecta una minúscula part de la societat, cosa que ja permetria un sacrifici, molt petit, petitíssim, de la mobilitat d’uns pocs en benefici de la immensa majoria, és certament una limitació del dret a la mobilitat, no la seva laminació. Són dues qüestions molt diferents, no només lingüístiques, sinó materials. En efecte, el dret continua existint, però modulat sota determinades i excepcionals condicions locals i temporals. És el que la jurisprudència, amb encert, considera una tènue afectació al dret fonamental que estigui en joc.

Tanmateix, l’últim divendres de l’any, al programa Aquí Cuní, vaig manifestar la meva estranyesa en no veure els motius que duen a acordar en aquesta ocasió el toc de queda. Vaig manifestar els meus dubtes i els meus interrogants sense embuts. Un bon amic, persona tan ponderada com informada, Rafael Vilasanjuan, va dir que la raó era la salut pública. Ho va dir en tant que director d'Anàlisi i Desenvolupament Global de l'Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal). He de confessar que en aquell moment la seva menció em va passar per alt.

Però he de rectificar i ho faig públicament. Al meu estudi, amb tranquil·litat, vaig rellegir la interlocutòria del TSJ de Catalunya, del 5 de gener d’enguany. Entre altres coses, com és sabut, avala el toc de queda. En tornar a repassar el paràgraf que ara transcriuré, l’observació de Vilasanjuan va cobrar tot el sentit.

En la interlocutòria de 23 de desembre, el TSJ afirma que la justificació de les restriccions es troba en la “protección de bienes jurídicos como la salud individual y colectiva y la vida”. En la del 5 de gener posterior, reblava l’argument en favor de les tènues limitacions: “Siendo marco obligado de examen el relativo, cuando menos, a los valores de la vida, la salud y la defensa de un sistema de asistencia sanitaria cuyos limitados recursos es necesario garantizar adecuadamente”.

Dit d’una altra manera: el dret a la vida, que ningú dubtarà que és un dret fonamental de primeríssim nivell, base de tota la resta de l’eixam de drets fonamentals, cal garantir-lo amb un sistema de salut pública i sanitari que no estigui en perill, perill que l’impedeixi funcionar adequadament. Aquesta raó de generar el suport físic necessari del dret a la vida és el que motiva la tènue, reitero, tènue, limitació personal, horària i local, de la mobilitat que el toc de queda d’una a sis de la matinada suposa. L’exquisidesa caviar que es mostra per poder preservar al 100 per 100 el dret a la mobilitat cal palesar-ho primer, a parer meu, en intentar generalitzar al 100 per 100 el dret a la vida.

Però, és clar, puc estar equivocat.