"Sostenella y no enmendalla"

Qui, en ple estat judicial de lawfare, pensava que avui tindríem resolucions diferents de les que hem rebut? Algú seriosament, raonablement, sincerament, esperava que Junqueras aniria lliurement a Estrasburg a rebre les seves acreditacions i gaudiria d’immunitat europea, és a dir, en tot el territori de la Unió Europea?

Els romans, pares del dret occidental, dividien els operadors jurídics en dos grups: els juristes, que aspiren a arribar a la veritat, i els retòrics, que aspiren a guanyar. És una separació, tot partint d’unes capacitats tècniques similars, d'un tarannà personal, moral, de relació amb el dret. El lector pot situar els lletrats que conegui, públics i privats, en un dels dos àmbits.

Les tres resolucions que han estat comunicades avui crec que s’insereixen en la categoria de la retòrica, ja que totes ratifiquen l’statu quo que els seus propis aparells judicials han anat conformant.

Per què dic això? Crec que cadascuna de les tres resolucions tenen algun tret molt característic, no tant genètic, sinó com una marca recognoscible i pròpia; igual que en una persona: una cicatriu, una piga, un rictus. Com no correspon fer aquí una anàlisi jurídica exhaustiva de les interlocutòries del TS, ens limitarem a aquests trets, a aquesta mena de marques.

La resolució de la sala tercera del Tribunal Suprem, la que no suspèn la resolució de la Junta Electoral Central del dia 3, diu tres coses importants. Una, relativament habitual, que l’interès de l’afectat no desfà la presumpció de legitimitat d’un òrgan que aplica una norma. La segona, tampoc infreqüent, avança el contingut del plet: la resolució recorreguda serà confirmada. Però més interessant és la tercera, per insòlita i perquè palesa una clara presa de partit en l’assumpte en general.

En efecte, la interlocutòria afirma sense embuts que no es produeix cap lesió a Junqueras, atès que la resolució de la JEC és correcta. En el millor dels casos, és un pur disbarat. El dret sancionador el que vol és provocar un mal amb les seves sancions. Les sancions castiguen, no premien. Les sancions tenen caràcter aflictiu. Una altra cosa és si aquestes sancions són legítimes. Junqueras i els més de 70.000 presos a les presons espanyoles són a la presó privats de la seva llibertat, la qual cosa és una lesió. Una altra cosa és si aquesta lesió està justificada i és legítima. Confondre els dos plantejaments, i més en el TS, és, a parer meu, un lapsus molt significatiu.

Quan se subcontracta la gestió i solució dels problemes institucionals, qui els soluciona es queda amb el comandament sobre la situació. Recuperar el domini dels fets i retornar-los a l’àmbit polític, costa temps i esforços

La segona resolució del TS, aquesta ja de la sala penal, desestima el recurs de súplica interposat per Junqueras contra la denegació al juliol passat de la seva petició d’anar a les Corts a jurar com a eurodiputat. Després d’autoglorificar-se com a fidel complidor de les sentències del TJUE, afirma que, un cop condemnat Junqueras, ja no té lloc cap mena d’immunitat i, per tant, la petició ha de ser desestimada. Un altre disbarat.

Així és: si una situació és inicialment antijurídica ―hi havia dubtes quan es va acceptar plantejar la qüestió prejudicial a Luxemburg―, si es progressa en aquesta il·legitimitat i es consolida la situació, aquesta ja no es pot tornar enrere. Amb raonaments així, el mateix TS es carrega tot el sistema de recursos. Si la resolució administrativa o judicial ja s’està executant, no té cap sentit que l’òrgan superior o el mateix que la va dictar la revisi. Així, recursos fora!

Finalment, la tercera interlocutòria, també de la sala penal del TS, és la més contundent i definitiva: Junqueras no és eurodiputat, ja que, malgrat que d’acord amb el TJUE ho era des de la proclamació nacional sense cap mena de requisit ulterior, la condemna, d’acord amb la llei electoral espanyola, tant per la pena de presó com per la d’inhabilitació, suposa una causa sobrevinguda de pèrdua de la condició d’eurodiputat.

Juga aquí el TS amb un argument fal·laç: el TJUE diu, i ho ha de dir, que els requisits electorals els fixa cada legislació nacional. Això és propi d'un estat federal tan complex com la Unió Europea. Agafant-se a aquest argument, el TS afirma que com els requisits d’incompatibilitat dels electes són els que no els permeten ser elegits, quan aquesta incompatibilitat és sobrevinguda, com és el cas de Junqueras, és obligat aplicar aquesta incompatibilitat derivada de la condemna. Així doncs, com la condemna comporta la pèrdua del caràcter d’eurodiputat, l’ha perdut i no hi ha res més a dir.

La qüestió podria ser aquesta, si no s’hagués plantejat la qüestió prejudicial a Luxemburg i s’hagués esperat que el TJUE digués la seva. El TS es va avançar als fets i va tirar pel dret, condemnant Junqueras mentre demanava si era immune. És a dir, el TS fa una trampa retòrica. A més, encara que titlli de legítim ―no podria dir altra cosa― el recurs del vicepresident, dona diversos tocs a l’Advocacia de l’Estat, que, en molts punts, argumentava de forma similar a la defensa de Junqueras, demanant, al cap i a la fi, que pogués anar a Estrasburg.

En conclusió, pel TS, per les sales del contenciós i del penal ―a la segona, com és lògic, es remet la primera―, Junqueras està condemnat i, per tant, és legalment incapaç de ser eurodiputat. De la sentència de Luxemburg, que es diu que es respecta, no en queda ni rastre, ni d’un miratge.

Per concloure aquestes línies. Quan se subcontracta des de la política, per incapacitat, tebior, mandra o por, la gestió i solució dels problemes institucionals, qui els soluciona, o fa veure que els soluciona, es queda amb el comandament sobre la situació. Recuperar el domini dels fets i retornar-los a l’àmbit polític ―d’on mai no haurien d’haver sortir― costa temps i esforços, molt i molts. L’últim cop que això va passar a Espanya, la desviació va durar 40 anys, amb morts, misèria i dèficit d’autoestima. I de Democràcia, en majúscules.

Ara, sense el dramatisme del franquisme, la postmodernitat de l’externalització de la gestió de conflictes no està escrit que no hagi de ser menys dolenta ni menys duradora. Amb un afegit, però: Europa hi està implicada.