La màgica idea que any nou, foc nou, no passa de ser una màgica al·legoria. Els problemes no canvien de signe, més aviat, s’agreugen, amb el pas dels dies. Els problemes no entenen de calendaris. El que és un problema el 31 de desembre continua sent-ho l’u de gener següent.

Espanya té un seguit de problemes greus, de fons, i ara encara més degut a la pandèmia. És un miracle, més aviat una heroïcitat dels sanitaris, donar servei hospitalari i d’assistència primària de qualitat, després d’un desmantellament a consciència; desmantellament, a penes pal·liat durant aquests 21 mesos de malson que arrosseguem. La pandèmia ha aprofundit molts dels mals de mena. Igual que ha calgut desprogramar intervencions i assistències mèdiques davant l’allau incessant de la covid-19, les reformes de fons no han aparegut. Les urgències amaguen el que és important.

Espanya és un país, des del punt de vista de governança, prou invertebrat. Una monarquia que va a la deriva, incapaç d’autocontrolar-se, un govern que no acaba de consolidar-se, unes institucions de control estan sectàriament capturades i, per damunt de tot, aquesta qüestió territorial, o sigui Catalunya, sense resoldre's mínimament. Per si tot això no fos per tremolar, l’economia no només no s’enlaira com ho han fet les de la resta dels socis europeus, sinó que cada cop més la desigualtat augmenta, una desigualtat esdevinguda pràcticament sistèmica. Veig difícil que amb els nous pressupostos, els fons estructurals europeus i la contrareforma laboral es pugui sortir del sot. És difícil amagant el cap sota l’ala, sense agafar el toro per les banyes.

Amb declaracions menys o més solemnes els problemes, i, encara menys, els de fons, tenen solució. Sentint aquesta setmana a Pedro Sánchez donant prioritat al tema de la recuperació econòmica i ajornant sine die la taula de diàleg, que em perdoni Pep Plaza, però el premier semblava el seu sòsia i no al revés. Al cap i a la fi, s’havia fet realitat el sempitern esquetx polonès sobre la fantasia de la taula de diàleg.

Resulta altament improbable no perdre més crèdit polític amb unes declaracions com aquestes. En bona part són fruit de nul·la informació rigorosa sobre Catalunya que li arriba a Sánchez. La brama que els catalans són tous —mai, però, s’havia posat entre les cordes l’Estat com fins ara!— i que amb els escarransits indults la cosa es calmaria pot dur a més d’una sorpresa. La paciència dels ciutadans, a diferència de la dels polítics institucionals, és immensurable: no se sap mai quan pot acabar. Hom pot anar a dormir tot creient en la calma absoluta i despertar-se amb un terrabastall de proporcions bíbliques. Com respon la gent és una incògnita i una de les (des)gràcies de la Història.

La paciència dels ciutadans, a diferència de les dels polítics institucionals, és immensurable: no se sap mai quan pot acabar

Sánchez, un altre polític resilient que es creu ungit per la baraka, un cesarista de mena, ha de saber que la sort no és eterna, que com la vida té un final, que no albirem, que pot ser sobtat. Si Sánchez continua tibant la corda, tot esperant la propera parada electoral, ara a Valladolid el proper febrer, podrà obtenir l’enèsim baló d’oxigen o no. A Madrid les coses li van anar molt malament; com mai havien anat de malament a Madrid.

No jugar cap carta per Catalunya és ser suïcida. Fer cas dels seus delegats a Barcelona i creure en la recuperació de l’històricament cinturó vermell metropolità, quan Barcelona sembla perduda irremissiblement pels seus colors, no seria assenyat. Al capdavall, no sembla gens assenyat no donar sortida democràtica a un problema polític, que només es pot resoldre democràticament amb bones dosis de gosadia política.

No és només la taula de diàleg o altres plataformes. És que el finançament continua postergat. És que Rodalies i altres infraestructures —recordeu els romanços de l’aeroport?— porten 30 anys de retard —els impostos, però, es paguen en valor d’avui. És que les reformes legals en matèria penal (sedició, llei mordassa, llei de seguretat nacional, ...) no han avançat ni una coma, entre altres coses perquè, més que de reformes, es tracta de podes normatives a fons; vaja, de derogacions d’articles i d’articles.

Les institucions poden endegar la mala maror ciutadana durant un temps. Però ni ho poden fer per sempre ni per assumptes sobre els quals no tenen ni solucions ni palanques per forçar-les.

En resum, que el 2022 no sigui altre any de la marmota.