Fa un parell de setmanes, encetada la campanya electoral, demanava a les candidatures concurrents que donessin compte del que havien fet durant la legislatura i com ho havien fet. Aquesta dació de comptes, en un sistema democràtic, permetria afegir un element més de racionalitat a la decisió dels electors i suposaria reconèixer que els servidors públics, i més si són electes, han de passar comptes amb el seus principals, els ciutadans.

La veritat, com era previsible, no vaig tenir gaire èxit. Demanar el vot és una cosa i dir què l’avala per demanar-lo un altre cop, tot presentat els èxits i els fracassos, no sembla un plat de gust vista l’opacitat regnant. Malgrat que sigui necessari. Això demostra la percepció que tenen els elegits dels seus electors.

Ara, quan la crida de les urnes és imminent, trobo a faltar una altra rendició de comptes. Em refereixo al finançament de les campanyes electorals per part dels que hi concorren. Els comptes els sabrem d’ací molt temps i la verificació que fa el Tribunal de Comptes no resulta gaire exacta, com ha demostrat el feix de casos que formen la Gürtel, i abans Filesa, i cal suposar-ne alguns altres, grans i irregulars, encara en marxa.

En les eleccions presidencials franceses del 2012, que van acabar el maig d’aquell any, el Tribunal de Comptes de la República va citar Sarkozy al gener següent perquè justifiqués una sèrie de partides que no veia clares. El candidat derrotat va formular les seves al·legacions i, a principis de març, poc menys de 10 mesos després de les eleccions presidencials, l’esmentat tribunal va emetre la seva resolució, tot declarant que algunes partides del líder de la dreta gala no eren correctes. Va haver de pagar i encara pateix derivacions davant la justícia penal.

En canvi, a casa nostra, com financen els partits les seves campanyes és un misteri; o, si més no, no és d’accés públic i ràpid. D’una banda, sobre uns pesen greus indicis de finançament irregular; sobre altres el dubte rau en que arrosseguen importants deutes; finalment, altres són massa joves per tenir patrimoni propi.

Llevat d’ERC, els comuns i la CUP, que tenen una trajectòria impol·luta en matèria de corrupció, sobre uns quants altres la suspicàcia dels llargs efectes de la corrupció no és fàcil d’esvair. Així, PP i PSC (amb PSOE o sense) no tenen credencials fiables: casos ja jutjats i altres judicialitats encara avui; nous o vells, no abonen la confiança.

Una formació jove com Junts x Cat, partit nou, no hereu jurídic de cap altre, no té patrimoni. Sembla que els afiliats o simpatitzants han cotitzat per subvenir fons a la caixa electoral. El PDeCat, hereu legal de Convergència -que es troba en concurs de creditors- i declarat, per ara, responsable civil en el tema gens menor del 3%, de fet, no té patrimoni de lliure disposició. Per la seva banda, Ciutadans, amb algun cas menor de corrupció, va patir una davallada històrica en les eleccions del novembre de 2019, passant de quasi entrar al regne del cel a ser inquilí de l’ara inexistent purgatori. Va haver de dur a terme una més que significativa reducció de personal i despeses. La seva economia no sembla envejable. I, finalment, VOX és tot un misteri, com el patrimoni del seu líder i fundador.

Aquest és el panorama. No pretenc afirmar -ni ho desitjo- que el finançament de les eleccions del diumenge siguin, en part o, menys encara, en tot, fruit de la corrupció. El que em crida l’atenció és per què no sabem com es finança cada campanya en el moment de la campanya; si amb patrimoni propi, si a compte de les subvencions electorals, si amb aportacions privades, ja sigui d’afiliats, simpatitzants o si pur altruisme o si és una barreja d’algunes d’aquestes vies.

Tant els crèdits electorals, públics, bancaris o particulars com les aportacions via crowdfunding, donacions a fons perdut o condonacions de deutes de tota mena haurien de ser públiques, des d’abans de l’inici de la campanya, i actualitzada diversos cops -més despeses que ingressos, segurament- al llarg de la mateixa. Si fos així, es faria un pas de gegant cap a una república de foc nou.

No és una qüestió d’estalviar en cafè, com va dir el diputat de Ciutadans Jorge Soler temps enrere. Ens cal als ciutadans saber d’on venen i en quines condicions els calés de les eleccions, com es gasten, com es reintegren. I ens cal tenir una idea molt aproximada abans de dipositar el vot a les urnes.

La transparència, és a dir, un rendiment de comptes en democràcia, forma part del seu ADN. És una exigència que no es pot defugir. Igual que no es pot prendre, per molt receptat que sigui, un medicament sense llegir-ne les propietats i efectes secundaris, no es pot anar a votar sense saber, com deia fa dues setmanes, què han fet els que avui ens demanen el vot i quant els costa demanar-nos-ho; és tan poc assenyat com empassar-se les píndoles sense mirar-ne ni tan sols el color.

O sigui que cal retre comptes, exigir transparència i democràcia.