Al final votarem el diumenge de Carnaval. Ja tan se valen els motius, que coneixerem dilluns; coneixerem quins són els drets fonamentals en joc dels demandants i sobre què han prevalgut.

Anem cap a les urnes, doncs. Una elecció parlamentària suposa més que demanar el vot per part dels contendents polítics, cosa per la qual fan una sèrie de promeses. Suposa responsabilitat.

Per verificar que les seves promeses no són mentides o pura retòrica, sinó propostes entenedores i, per més agosarades que semblin, factibles, hem de passar comptes. El primer que ha de fer qui demana el nostre vot és despullar-se, políticament és clar, davant nostre, i exposar el que han fet. Aquí hi ha poc marge per la fantasia i l’engany: el que ha fet, el que no ha fet, com ho ha fet i el decalatge amb les seves propostes als anteriors comicis són extrems fàcilment contrastables.

Però no es tracta que aquesta rendició de comptes -després del sufragi, l'acte més inequívocament democràtic- el fem pels nostres endins. No! Hem de retre comptes públicament, notòriament i de forma contrastable. Si em demanes el vot, digues-me que n’has fet de l’anterior. Al més pur estil de contracte de representació. Qui renovaria un representat seu -una institució comercial tan nostrada- sinó no ens ret comptes? Ningú. O sigui, que, abans fins i tot que el programa -avui eina tan desdibuixada com els mítings-, passar comptes. Si us plau.

A les intervencions dels candidats, dels seus segons i dels seus partits, d’això no s’ha parlat. D’un futur esplendorós si se’ls vota i més fosc que el carbó si, temeraris de nosaltres, no seguim la seva guia, hom sí en parla. Però del que han fet i com ho han de deixat de fer i per què, ni un cèntim. Així doncs, parlar de transparència i governança, tòpics de moda, i no practicar-les, sembla el comportament de sempre.

Passem una brevíssima, necessàriament incompleta i segurament esbiaixada revista al que han fet els partits que ara pretenen renovar la nostra confiança.

El primer de tots, el guanyador, Ciudadanos. Malgrat ser el primer partit destacat en vots i escons, no va ni tan sols intentar presentar-se a la investidura, a la qual cosa tenia ple dret i cap tribunal li hagués negat. Però tenien dues lloses, que al final els ha ensorrat. Una: Ciudadanos no sap fer política, no compren la cultura del diàleg i el pacte: per tant, no podia sumar ningú al seu projecte encara que fos aritmèticament perdedor. I aquesta és la segona llosa: Rivera, ja instal·lat a Madrid, no volia tenir en el seu currículum cap derrota. L’egocentrisme sense mesura l’ha portat on l’ha portat, a ell i al seu partit, partit que no sap ni respectar les seves pròpies regles, com és el cas de les primàries, que a Catalunya han acabat com han acabat. Les restes del naufragi, vaja.

L’anterior versió de Junts x Cat i ERC, segon i tercer en els resultats electoral del 21-D, han demostrat una infinita capacitat de mantenir guerres obertes, impròpies d’un govern de coalició, que no es va dissolir quan tocava, ara fa un any, per pur tacticisme. Així també la legislatura ha acabat com ha acabat. Amb ganes d’oblidar-la i passar pàgina, encara que el futur, vistes les enquestes electorals, no permet albirar escenaris més favorables per fer política.

D’acord, l’escenari és molt difícil, Catalunya és un poder sota sospita permanent, que ha de superar incompliments, entrebancs i repressions d’agents no sempre controlats pel govern central, govern que tampoc és una meravella de cohesió. Però res justifica la guerra de guerrilles que hem vist practicar des del govern de Plaça Sant Jaume, especialment quan ens trobem immersos en una mortífera pandèmia. Ja no es tracta que no remessin tots a una, sinó que quan uns remaven, els altres, pica en ma, pretenien foradar la barca; uns més que altres, però tan se val. Com en els divorcis problemàtics, sempre s’acaba pitjor del que es vol, doncs la situació és incontrolable. No té sentit senyalar qui va trencar el primer plat. Ja no hi ha vaixella.

Han d’explicar per què dos partits independentistes de mena és tracten com es tracten, i especialment els d’ERC són titllats, al cap i a la fi, de botiflers, mentre esperaven que els de Junts es coguessin en el seu propi foc d’incoherències, retòriques i construcció partidista apressada. Els de Junts, hereus -encara que no vulguin- de l’amalgama que era Convergència, han estat catalitzadors de la multiplicació de grups (teòricament propers), que empetiteixen l’espai electoral de l’independentisme conservador, i encara pretenen esdevenir hegemònics, cosa que ni està ni se l’espera.

Hauran aprés per la propera legislatura, en la que és molt possible que, repetides de nou les cartes, els jugadors tinguin unes mans més o menys semblats? Per interès de tots, esperem que sí.

Els socialistes experimenten una renovació més aparent que real, han realitzat un simple canvi de cromos i l’estructura del partit és la mateixa. Especialment perquè Salvador Illa, anterior Secretari d’organització, ha esdevingut el seu cap de cartell. L’aportació política dels socialistes ha estat ben minsa, si no irrellevant. Això sí, i és d’agrair, amb bon to i sense crispar, llevat d’una habitual poli dolenta.

Els Comuns, en canvi, i malgrat la seva poca força numèrica al Parlament han intentat afavorir el governament. La seva abstenció, després d’intenses negociacions, va facilitar l’aprovació dels pressuposts. Els Comuns, malgrat diferències ideològiques han intentat contribuir a la governança del país.

La CUP, com va declarar quasi a l’inici de la legislatura que passava a l’oposició, ha practicat la seva política genuïna, sempre imprevisible, amb una necessària veu crítica, però maximalista a més no poder.

Què dir del PP? Sobreviure sense esfilagarsar-se ha estat el seu màxim èxit, però ha estat un zero a l’esquerra. Ha deixat a Ciudadanos el cornetí de la crispació, les males formes i la antipolítica. La discreció i algun moviment per no semblar engolits i poca cosa més.

Al cap i a la fi, una balanç que no deixa els ciutadans gens contents. Per començar a redreçar la situació, aquestes o altres greus errades polítiques -ja no dic ètiques- s’haurien de reconèixer. Sense confiança ciutadana, els vots serveixen de poca legitimació. És pura rutina.